Enfront de la situació econòmica de crisi generalitzada a Espanya, molts inversors estan mantenint postures molt prudents davant el risc que l’abisme esdevingui més profund del que és actualment.

La paralització de les inversions especulatives en mercats baixistes és un contrasentit. Pretendre enriquir-se ballant al so que balla la majoria és materialment impossible. Aquesta obsessió per atresorar liquiditat de molts particulars només beneficia les entitats que, amb la seva actitud especulativa, han conduït al sistema financer al límit del col·lapse.

De què serveix tenir diners al compte amb saldos elevats? Quin és el rendiment d’aquests fons? No hi ha cap negoci que en els propers anys pugui donar més? El diner és un instrument, no un fi en si mateix. El diner és per transaccionar, no per retenir.

La incertesa en el futur ens fa ser prudents, extraordinàriament prudents i econòmicament ineficients. Quins saldos hem de mantenir al banc per “cobrir” la posició? Dos anys de renda corrent? Tres? De debò algú considera que, estant en plenes facultats mentals i físiques, no aconseguirà guanyar ni cinc durant 1000 dies?

A dia d’avui, l’IBEX 35 volta els 12000 punts, lluny dels 15000 de fa 18 mesos, però encara més lluny dels 7000 de fa un any. Analitzem fredament què hi ha dins d’aquest índex: les 35 principals empreses espanyoles amb els 35 consells d’administració més poderosos, que tenen línia directa amb el govern, amb els bancs i amb les institucions internacionals. Algú creu que el Sr. Botín es quedarà de braços creuats si perd el 50% de la seva fortuna? La crisi els pot haver enganxat a contrapeu, però se’n refaran ràpid, tenen les eines per fer-ho. Aquesta aturada alcista pot servir perquè pugin al tren persones que abans ni ho podrien somiar. Ara poden anar a primera havent pagat bitllet de tercera.

El mateix passa amb els béns immobiliaris. Qui es podria imaginar els descomptes del 30% actuals l’any 2007? Ara tenim pisos barats per comprar que, fins i tot, poden tenir una rendibilitat per lloguer més que acceptable (gràcies al baix preu d’adquisició).

La pregunta és: qui pujarà al tren ara? Em temo que en sé la resposta: els de sempre.

Ja ho deia Keynes, cito textualment: “L’inversor ha de comprar, i no vendre, en un mercat a la baixa; és més racional l’esperança d’aconseguir gangues que entregar-se a la psicologia del pànic de la multitud.”.

Feliç especulació!

La crisi actual té els seus orígens en una manca d’estalvi de les famílies o, que és el mateix, en un excés de palanquejament en el sector bancari no per consum, sinó per comprar béns arrels que molt sovint tenien naturalesa especulativa.

El Govern, absolutament descapitalitzat per una política social expansiva i poc lligada a la nostra realitat econòmica, ha decidit, de forma increïble, apujar els impostos que graven el consum (l’IVA) i l’estalvi. L’efecte combinat, però, de les dues mesures, que són de sentit contrari, té com a resultat immediat reduir el consum, no dels béns arrels de base especulativa (ja se n’han ocupat els bancs amb la retallada dels préstecs, de frenar-ho), sinó de la compra quotidiana. Resultat de tot això: més diners guardats al banc (això sí, penalitzats) i menys diners a les botigues.

Per acabar-ho d’adobar, es baixen els impostos a les empreses, les que tenen beneficis. Les que tenen pèrdues en surten perjudicades!!! Per què? Doncs molt fàcil: perquè el crèdit fiscal que podien acumular (que és el mal menor quan tens pèrdues) baixarà un 25%.

En resum, una autèntica bajanada.

La paradoxa del cas és que això es fa mentre assumeix la Secretaria d’Estat d’Economia el senyor Campa, insigne economista vinculat a l’IESE que, com saben molt bé, és l’organisme de formació de directius de l’Opus Dei.

Em sembla del tot incomprensible que algú pugui dictar lleis tan salvatges en contra de la població “normal”, la que no és patró de cap insigne institució, la que no té societats patrimonials que viuen de renda, la que treballa cada dia per malviure amb sous erosionats per un Estat voraç (Saben els mil·leuristes que paguen més de 380 euros al mes en concepte de Seguretat Social per accedir a una sanitat on sempre hi ha els mateixos o per pagar una ensenyança pública que esgarrifa?).

I aquests són d’esquerres? Noooo. En Campa en dóna testimoni!!! I és que tothom és d’esquerres fins que té poder o diners.

Algú pot traduir aquest article a un llenguatge entenedor i explicar-ho a la gent que ha tingut la sort de no saber d’economia?

La banca està, a hores d’ara, a l’ull de l’huracà. Li plouen crítiques per totes les bandes. Diuen que no obre l’aixeta del crèdit, que està ofegant les empreses, que els directors d’oficina són simples administratius que ja no decideixen...

La banca està, a hores d’ara, a l’ull de l’huracà. Li plouen crítiques per totes les bandes. Diuen que no obre l’aixeta del crèdit, que està ofegant les empreses, que els directors d’oficina són simples administratius que ja no decideixen...

La banca es defensa dient que els ha pujat la morositat, que els projectes bons sí que reben diners, però que per a refinançaments de circulant, res de res. Qui té raó? Qui és el dolent de la pel·lícula? Segurament tots dos en tenen i tots dos ho són, els dolents.

Els darrers deu anys han estat extraordinaris. Espanya s’ha situat com a la 8a potència econòmica mundial. Hem avançat ja al Canadà i, si no arriba a ser per la crisi, avancem a França. No és un mal esprint sortint de les cavernes en què el franquisme ens havia ensorrat!

Durant aquests anys, fins i tot ens hem fet amics dels proveïdors i dels clients. Nosaltres, les pimes, explicàvem els nostres projectes al banc i aquest ens deixava diners per fer-los. Cada vegada arriscàvem menys del nostre patrimoni i empràvem més capital aliè. I especulàvem amb els diners dels demés (sobretot en el tema immobiliari). I els empresaris i alguns directius es van comprar cotxes i cases, apartaments a la Cerdanya i fins i tot algun vaixell que amarraven a Palamós o a Platja d’Aro. I els banquers obrien oficines i es repartien primes esgarrifoses que havien aconseguit gairebé sense fer res. I es van idolatrar els Pacos Poceros i d’altres ignorants feristeles. I es van fer obres faraòniques a la Vall Fosca i a Oropesa. I el Govern guanyava eleccions prometent dons a tothom. Que en vàrem ser, de feliços!

Però la boira va ennuvolar el cel i va descarregar una tormenta extraordinària i tothom va córrer cap a casa, a aixoplugar-se. Però vet aquí que no hi havia sostre per a tothom i el de la barca (que encara la devia), el que havia donat la paga i senyal a la Vall Fosca i el paleta espavilat que havia permutat un casal pel 40% de l’obra resultant, van quedar calats fins a les orelles. I van començar a pensar que la culpa era del proveïdor de diners que ja no n’hi donava, no va córrer a rectificar l’espoli que havien fet ells mateixos a les seves pròpies empreses, no. Va aixecar el dit acusador i el va dirigir contra els poderosos bancs que, al seu torn, tenien custòdia dels diners d’aquells que sí havien estalviat. I, és clar, el banc li va dir: “Haver-t’ho pensat abans!”.

Què se n’ha fet de tots aquells guanys de deu anys esplèndids? On són els estalvis que tant preconitzaven els avis? Però també ens podem preguntar: On és el seny de la banca? De què els serveixen tants departaments d’estudis econòmics que no han previst el cataclisme? Potser haurem de tornar als orígens: empresaris a produir i vendre, bancs a l’austeritat i la mesura. I els especuladors? No patiu per ells, els professionals fa temps que van preveure la crisi i tenen els diners sota cobert. Com sempre, s’han ensorrat aquells que creien tenir un equip a primera divisió i tenien jugadors de tercera.

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, en un lloc molt allunyat de la civilització que nosaltres coneixem, aïllat per unes altíssimes muntanyes i per quilòmetres i quilòmetres d’aigua, hi vivia una comunitat d’humans.

Aquesta comunitat s’organitzava mitjançant una vella forma anomenada “democràcia”, que representava alguna cosa com “el govern del i per al poble”.

Vet aquí que una vegada, quan aquest sistema de govern ja anava perdent interès per la població, uns governants, en veure amb preocupació que el poble començava a patir les conseqüències d’una terrible plaga d’inconsciència que havia durat tres llargs anys i havia deixat molta d’aquesta gent a l’abisme, van decidir intervenir-hi directament.

Dels camins que tenien, ajudar que la gent s’espavilés o manipular les dades amb què es mesurava la pobresa, van optar per la segona opció, perquè creien que tindria un impacte més ràpid i... ai las! A correcuita van dissenyar obres que no feien falta, van contractar més i més peons per fer ponts per damunt on no passa aigua, per ampliar els vorals dels carrers de la ciutat de forma nímia però amb costosíssims materials, per arreglar places que ja havien estat arranjades feia poc... I aquell govern va necessitar més gent per controlar la seva acció. I va crear places i més places del que anomenaven “funcionaris”, i va construir més espais per emmagatzemar-los, i va veure que no se’n sortia. I després li va dir al poble desorientat que allò que els passava era culpa d’uns altres, que eren molt i molt dolents i que només volien la destrucció i el caos.

Aquell govern va voler controlar la població convençut com estava que aquella obra faraònica que havia engegat aviat portaria el pa a les cases, i que tot era qüestió de temps.

I va fer lleis i més lleis. Va voler controlar, fins i tot, la seguretat en els despatxos, perquè creia que era molt alta l’accidentalitat en aquest tipus d’establiments. I va voler controlar les dades, per bé que a ells se’ls escapaven les seves, i va voler preservar l’entorn, i va establir un nou sistema de sancions rigorosíssim.

I la gana anava augmentant, però el poble estava desorientat. I va crear un tòtem: una mena d’icona amb onze figures quasi humanes que es movien molt ràpidament sobre tapissos verds. I el poble va adorar el tòtem. I pels carrers parlaven de miracles, i molts somreien.

Però vet aquí que un dia la peça que aguantava aquell gegantí entramat de funcionaris, obres públiques, organismes sancionadors... aquella peça que en deien “pime” es va trencar en mil bocins. I la gent va començar a passar gana de debò, i el sol es va tapar, i van deixar de venir a visitar-los gent d’altres contrades, perquè pels carrers només circulaven afamats.

I aquell govern va marxar lluny, molt lluny. I d’aquells inconscients que no van creure en el seu poble ningú en té notícies, però la llegenda diu que van viure molts i molts anys envoltats del seu seguici en una illa de l’Atlàntic. A vegades, quan fa vent dalt de la muntanya, si pareu l’orella, encara us semblarà escoltar una lletania que diu: “jo no vaig ser, jo no vaig ser...”. I els vells expliquen que allò que sentim són els malsons d’aquell govern incapaç...

Dijous dia 22 vaig assistir a la conferència d’en Ramon Tremosa, “Catalunya País Emergent”. El professor Tremosa, amb l’estil que el caracteritza, va voler transmetre als assistents una imatge d’optimisme respecte de la situació actual.

Aquest missatge el va transmetre amb el suport de dades reals, i no de dades condicionades a l’actuació futura del Govern.

El discurs el va centrar en la importància geoestratègica de Catalunya pel que fa al transport mundial.

Segons Tremosa, la Xina ha esdevingut la gran fàbrica del món, i ben aviat avançarà als EUA. Per altra banda, el mercat europeu és un dels més qualificats tant en població com en renda.

Fins fa ben poc, els productes manufacturats a la Xina passaven pel canal de Suez, creuaven la Mediterrània, passaven l’estret de Gibraltar i enfilaven per l’Atlàntic fins a desembarcar als ports d’Holanda (bàsicament).

Tremosa opinava que aquest circuit no era eficient. Desembarcar a un port de la Mediterrània estalvia tres dies als grans vaixells de mercaderies.

De ports a la Mediterrània n’hi ha molts, però amb capacitat per desembarcar tantes tones de producte n’hi ha menys. Tremosa limitava la competència dels ports de Catalunya i València a Marsella i Gènova. Segons el professor, la batalla per la capitalitat del tràfic marítim està guanyada, perquè darrere dels ports mediterranis catalans i valencians hi ha un bon teixit industrial, capaç d’acabar el producte semielaborat xinès, mentre que darrere del port francès i italià no hi ha pràcticament indústria.

No va faltar a la conferència la denúncia contra la política d’infraestructures que priva de tenir al corredor mediterrani un tren de mercaderies que porti a Europa els productes desembarcats.

El doctor descartava que la solució vingués de mà de l’Administració pública, i va posar l’exemple de l’AVE: per construir el Transsiberià al s. XIX, de 12.000 km de llargada i treballant només de març a octubre per les nevades, es van trigar 12 anys; per fer la línia d’alta velocitat entre Madrid i Barcelona (600 km) s’han necessitat 17 anys!

Així doncs, i sempre segons Tremosa, el desenvolupament de Catalunya vindrà de mans privades, desenvolupant un port encara més potent (Barcelona ja és la primera destinació mundial de creuers) i fent una línia fèrria que reparteixi els productes per tot Europa.

L’auditori va aplaudir entregat: el lliure comerç guanyarà i el gran capital contribuirà, paradoxalment, a la millor distribució de la riquesa...

El temps ens ho dirà.

La societat sempre ha mirat l’empresari com un ser que desperta sentiments contraposats d’admiració i enveja. Al voltant de la seva figura s’han construït mites, alguns tan falsos com que els empresaris guanyen molts diners, o que els empresaris són propietaris del seu temps i poden anar a esquiar entre setmana.

I estic convençut que ambdues afirmacions poden ser tan vertaderes com absolutament errònies: n’hi ha que guanyen euros a cabassos i n’hi ha que deuen fins la camisa que porten; n’hi ha que els dijous són a la Masella i n’hi ha que el diumenge volen a Nova York per intentar vendre una màquina.

El que sí que he constatat és que molts d’aquests empresaris estan sols i se senten sols.

Tant l’empresari familiar que no acaba de veure els seus fills com els dignes continuadors de la nissaga, com l’empresari que no hi té la família a dins, que se sent, a vegades, envoltat “d’enemics” (treballadors que volen que els incrementi el sou i el deixen sol al sopar de Nadal, proveïdors que li fan la guitza i banquers que li arrabassen el paraigües quan comença a ploure).

Un dia estava reunit amb el president d’una important companyia que estàvem a punt de vendre a una multinacional. Havíem fet una bona feina plegats: havíem remuntat l’empresa i incrementat el seu valor, i ara, amb el president amb 67 anys, l’anàvem a vendre amb unes plusvàlues fabuloses. El cas és que aquell bon home no estava feliç del tot. Qualsevol que no fos empresari donaria bots d’alegria, ni que fos pels diners que al cap de poc ingressaria. Ell estava taciturn.

Jo li havia fet costat els darrers deu anys. Suposo que perquè no havia trobat en els seus fills el suport que cercava i aquesta mancança l’havia cobert amb un consultor que sí que vetllava pel negoci.

Aquella tarda, al seu despatx, li vaig preguntar què li passava. Ell s’ho va rumiar molta estona. Tenia clar què li passava, però suposo que rumiava si dir-m’ho...

―Mira, Mercader―, va començar― he estat tota la vida industrial, he fet moltes coses bones, he rebut premis i distincions, he aconseguit grans contractes, però també n’he deixat de fer moltes, de coses: no he conciliat bé la vida familiar i laboral, no he mantingut més amics que aquells que hi tenia relació per negocis (que molt sovint s’han mostrat com a falsos amics). Ara tinc 67 anys i en dues setmanes m’hauré venut l’empresa. Seré un jubilat. Igual de jubilat que aquell operari que teníem a la planta que després de 30 anys amb nosaltres va plegar la setmana passada. Progressivament perdré els vincles, perquè ja no donaré “negoci” a ningú. Acompanyaré la meva dona al súper i carregaré el carro de la compra a les 11 del matí d’un dimecres mentre rumio què fer el dijous un cop la nevera és plena―.

Aquell bon senyor va alçar la mirada fins a trobar la meva. Tenia els ulls entelats... Li quedava temps per una darrera frase lapidària:

―M’he passat la vida sol, molt sol, massa sol... ―. I, dit això, es va aixecar per anar a reunir-se amb els advocats que portaven la compravenda. Feia tard.

L’altre dia, en una sessió formativa en una prestigiosa escola de negocis de Barcelona, el professor, en reflexionar sobre la crisi financera, va voler donar un missatge d’optimisme a l’auditori: “Sempre podreu dir als vostres néts: Jo vaig viure l’octubre del 2008...”.

Ja han passat dos mesos des d’aquella asseveració i ens hem adonat que els mesos que han seguit aquell octubre del 2008, lluny de corregir la tendència depressiva, l’han agreujat...

“Què farem?”, es plantegen alguns. “Quan s’acabarà aquest malson?”, pensen d’altres. “En què ens hem equivocat?”, diuen els més analítics.

Malauradament, només puc respondre la darrera de les preguntes, o almenys ho intentaré. Potser en aquesta resposta estan implícites les altres dues.

D’entrada, us recomano un llibre: el de Ricardo Semler. S’anomena 'Radical, l’èxit d’una empresa sorprenent'. Hi reflexiona sobre el fet que vam ser durant uns milers d’anys nòmades, després, més milers d’anys agricultors, tot just fa uns pocs centenars d’anys que som industrials i ja creiem saber-ho tot... Ai! Si rellegíssim la història de tant en tant...

Això que ens ha passat (i que em sembla que durarà un llarg temps) ve d’una sobrevaloració de les nostres capacitats, tant intel·lectuals com de poder adquisitiu.

Dic intel·lectuals perquè em sembla que hi ha qui s’ha cregut més llest que el mercat, i els Madoff de torn s’han fregat les mans. I dic de poder adquisitiu perquè qui, tot emparant-se amb el crèdit fàcil, no ha pensat que allò important d’un préstec no és l’interès, sinó que s’ha de tornar.

Una mica més d’humilitat i una mica més de seny. Som qui som i el nostre dispendi ha d’anar vinculat al que guanyem, no a la imatge que tenim de nosaltres mateixos!

L’avi m’explicava la història d’un amic seu que es va trobar davant de l’església de Sant Félix a Sabadell. Aquest senyor, en altre temps prohom de la ciutat, romania assegut i demanava almoina (era cap als anys 40), amb un rètol on posava: “Almoina per a un que anava errat de comptes.”. El meu avi es va atansar al vell amic i li va preguntar què significava aquella expressió. Tot arronsant-se d’espatlles i amb una mirada trista, aquell home li va respondre: “Creia que viuria fins als seixanta anys i vaig ajustar la meva despesa a la meva esperança de vida. N’acabo de fer els setanta i els metges m’han dit que estic fort com un roure i que això va per llarg...”.

I és que, quan fem escenaris de futur, tenim molts números per equivocar-nos.

Si quelcom tenen aquests dies de turbulències és que ens han ajudat a desempolsar conceptes que el salvatge capitalisme va enterrar: em refereixo a l’ètica en la presa de decisions empresarials.

Sense entrar massa en disquisicions filosòfiques, ètica és fer allò que és correcte, allò que està bé. I què és correcte o què està bé? Allò que s’ajusta a la norma o a la reglamentació? Ho hem de regular tot plegat encara més? Cal posar 100 punts més en el manual del bon banquer? 1000? Ens hem de plantejar tota la casuística possible? Quantes persones tindrem pensant en noves lleis i quanta pensant com esquivar-les? Penso que això no és raonable per inviable.

Hi ha un jutge únic, implacable, just, equitatiu, que ens coneix perfectament i sap si aquell mal el vam fer deliberadament, i aquest jutge és un mateix.

El directiu que es gasta 400.000 euros en un sopar opípar quan la seva empresa està agonitzant sap perfectament el que fa. Sap que allò no és ètic perquè no està bé ni és correcte.

Aquell altre directiu que va forçar la seva gent per tal que aconseguissin hipoteques subprime és responsable perquè sabia què feia. Va jugar amb risc els diners d’altres, no el seu, va trair la confiança de clients, empleats i la societat en general, i n’era plenament conscient, encara que no podia endevinar la violència de les conseqüències.

El qui va comprar un paquet d’hipoteques sense mirar-hi a dins i el va vendre a un tercer no sabia què feia, i això és molt greu perquè no va actuar com la seva professió mana. El delicte d’omissió té el mateix rang, en aquest cas, que el de comissió.

Aquell qui no va prendre mesures preventives i es va negar a reconèixer l’evidència dels fets, aquell qui va dilapidar bona part dels estalvis que administrava tot tornant als seus administrats alguns euros estèrils, sabia què feia, però no podia sospitar que el seu dispendi li passaria factura tan ràpidament.

I és que en tots aquests actes esmentats, encara que no hi hagi responsabilitat en l’acte que es realitza en un moment determinat per manca de voluntarietat actual, hi pot haver responsabilitat en la causa, és a dir, en allò que va donar origen a aquesta acció. Si atropellem algú en conduir ebri, no hi ha consentiment actual, però sí que hi ha consentiment en la causa.

Espanya és un país amb un baix nivell d’afiliació als sindicats (al voltant del 12% del total dels treballadors) i es concentra, principalment, a grans empreses industrials i a empreses públiques (hi supera, en algunes, el 60% d’afiliació).

Malgrat la seva presència minoritària (si ho comptéssim per nombre d’empreses seria inferior a l’1%), els sindicats a Espanya conserven un lloc preeminent en els avatars polítics i econòmics del país.

Els sindicats van tenir un paper transcendental en la transició democràtica i van ser determinants en trencar el “feudalisme” existent a moltes empreses espanyoles que, a l’empara del tancament franquista a qualsevol cosa que vingués de fora, campaven a pler en que tot allò que feia referència a assumptes laborals.

Ara, amb el nou segle, alguns dels plantejaments clàssics dels sindicats s’hauran de revisar en profunditat, donat que sembla que no troben el seu lloc en aquesta economia liberalitzada, globalitzada i tan competitiva.

Les actuacions recents promogudes pel moviment sindical han mostrat una imatge caduca, poc adaptada al temps actual i, en alguns casos, antisocial (la vaga del personal de terra de l’aeroport del Prat de l’estiu de 2007 o la vaga dels conductors d’autobús de Barcelona).

Algunes de les reivindicacions clàssiques dels sindicats, com la jornada laboral de 35 hores o mantenir la indemnització en 45 dies per any treballat poden ser “contra natura” en aquest entorn marcat per la flexibilitat i l’adaptació.

Així doncs, quin ha de ser el rol dels sindicats en aquesta nova economia? Sembla clar que els plantejaments i les accions de la transició ja no ens serveixen, que s’ha de substituir l’estratègia del conflicte no només per la de negociació sinó, sobretot, per la de l’anàlisi rigorosa de l’impacte econòmic de les mesures que es vulguin promoure. Això ens portaria que la instal·lació d’una llar d’infants en una fàbrica, per exemple, s’ha de justificar sota el prisma empresarial (més concentració del treballador en la seva tasca en tenir el nen a prop, menys estrès i pèrdua de temps en desplaçaments...), no des del prisma social: “... el treballador té dret...” Perquè allò que s’aconsegueix mitjançant “decretassos” es paga car al final. Si hi ha algun nexe comú entre empresari i treballador és que tots volen una compensació pel que inverteixen o fan, per tant és necessari fer l’esforç de mesurar cadascuna de les idees que es proposen i adoptar-les quan ambdues parts guanyin, això obligarà que els líders dels sindicats siguin més analistes i menys populistes, més reflexius i menys agressius.

És urgent que aquest nou rol s’abordi ràpidament per reduir la distància entre dues realitats distintes (empresari i treballador) que necessàriament s’han no només d’entendre, sinó d’apreciar mútuament.

Aquest cap de setmana llegia un interessant article d’opinió del catedràtic d’Estructura Econòmica de l’IQS, Santiago Niño, que vaticinava el final de la crisi per al 2017! Hi ha molts aspectes de l’article amb què estic totalment d’acord i d’altres (com el de pronosticar la data del final) amb què difereixo notablement.

Niño apuntava que estàvem davant d’un canvi de model d’actuació per part del consumidor: es reduirà dràsticament l’hiperconsumisme i l’hiperendeutament. Anem a desgranar els conceptes i comencem per l’hiperconsumisme.

Sembla, així ens ho mostren les dades, que la compra per impuls i en grans centres comercials està en hores baixes. De fet, la part de despesa domèstica que se’n duu la gran superfície ha caigut 10 punts en 10 anys. Sembla que anar a comprar a un lloc enorme amb més de 25.000 referències ja no es porta. Potser perquè hi ha menys renda a gastar o potser perquè el consumidor se n’ha fartat dels excessos de productes de baix nivell de preu, però també de baixa utilitat i qualitat. Potser tornarem a la botiga de barri (amb diferències notables, com el tamany de l’establiment dels 70) i buscarem productes una mica millors i amb menys errades en el funcionament (buscarem la fruita i verdura “de debò”, els electrodomèstics que durin més de cinc anys...). Comprarem menys unitats però millors, sembla.

També es reduirà, “per imperatiu legal”, l’hiperendeutament. La famosa ràtio de leverage o d’apalancament financer, que deia que si obtenies del teu negoci un 8% i el banc et deixava els diners a un 4%, vinguin tots els diners de fora! Això està molt bé en moments d’expansió, però en moments de recessió ja no serveix, i és que s’ha oblidat el primer dels principis d’administració d’empreses, el de prudència!

Si aquests canvis són certs (com estan reafirmant molts indicadors), anirem cap a una societat més respectuosa amb l’ús dels recursos (és inviable que al Regne Unit, el darrer any, s’hagin llençat a les escombraries 4.500 tones de menjar), menys depenent de l’energia (se’n produirà menys) i amb una economia més solvent, o es crearà menys “diner artificial” que, com sabeu, genera molta inflació (com estem veient).

Referent al darrer punt, que la crisi acabarà el 2017, no puc més que negar-ho, doncs no té en compte la increïble capacitat de resistència i adaptabilitat de l’ésser humà. Passarem un període magre, però, mica en mica, trobarem el camí i remuntarem. I és que la data és bona en ceteris paribus, l’expressió que fan servir els estudiosos d’economia per dir que “tot es mantindrà constant”. I això crec que no es produirà, doncs ningú restarà impassible.

Per fi una bona notícia sobre la crisi!