Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, en un lloc molt allunyat de la civilització que nosaltres coneixem, aïllat per unes altíssimes muntanyes i per quilòmetres i quilòmetres d’aigua, hi vivia una comunitat d’humans.

Aquesta comunitat s’organitzava mitjançant una vella forma anomenada “democràcia”, que representava alguna cosa com “el govern del i per al poble”.

Vet aquí que una vegada, quan aquest sistema de govern ja anava perdent interès per la població, uns governants, en veure amb preocupació que el poble començava a patir les conseqüències d’una terrible plaga d’inconsciència que havia durat tres llargs anys i havia deixat molta d’aquesta gent a l’abisme, van decidir intervenir-hi directament.

Dels camins que tenien, ajudar que la gent s’espavilés o manipular les dades amb què es mesurava la pobresa, van optar per la segona opció, perquè creien que tindria un impacte més ràpid i... ai las! A correcuita van dissenyar obres que no feien falta, van contractar més i més peons per fer ponts per damunt on no passa aigua, per ampliar els vorals dels carrers de la ciutat de forma nímia però amb costosíssims materials, per arreglar places que ja havien estat arranjades feia poc... I aquell govern va necessitar més gent per controlar la seva acció. I va crear places i més places del que anomenaven “funcionaris”, i va construir més espais per emmagatzemar-los, i va veure que no se’n sortia. I després li va dir al poble desorientat que allò que els passava era culpa d’uns altres, que eren molt i molt dolents i que només volien la destrucció i el caos.

Aquell govern va voler controlar la població convençut com estava que aquella obra faraònica que havia engegat aviat portaria el pa a les cases, i que tot era qüestió de temps.

I va fer lleis i més lleis. Va voler controlar, fins i tot, la seguretat en els despatxos, perquè creia que era molt alta l’accidentalitat en aquest tipus d’establiments. I va voler controlar les dades, per bé que a ells se’ls escapaven les seves, i va voler preservar l’entorn, i va establir un nou sistema de sancions rigorosíssim.

I la gana anava augmentant, però el poble estava desorientat. I va crear un tòtem: una mena d’icona amb onze figures quasi humanes que es movien molt ràpidament sobre tapissos verds. I el poble va adorar el tòtem. I pels carrers parlaven de miracles, i molts somreien.

Però vet aquí que un dia la peça que aguantava aquell gegantí entramat de funcionaris, obres públiques, organismes sancionadors... aquella peça que en deien “pime” es va trencar en mil bocins. I la gent va començar a passar gana de debò, i el sol es va tapar, i van deixar de venir a visitar-los gent d’altres contrades, perquè pels carrers només circulaven afamats.

I aquell govern va marxar lluny, molt lluny. I d’aquells inconscients que no van creure en el seu poble ningú en té notícies, però la llegenda diu que van viure molts i molts anys envoltats del seu seguici en una illa de l’Atlàntic. A vegades, quan fa vent dalt de la muntanya, si pareu l’orella, encara us semblarà escoltar una lletania que diu: “jo no vaig ser, jo no vaig ser...”. I els vells expliquen que allò que sentim són els malsons d’aquell govern incapaç...

La societat sempre ha mirat l’empresari com un ser que desperta sentiments contraposats d’admiració i enveja. Al voltant de la seva figura s’han construït mites, alguns tan falsos com que els empresaris guanyen molts diners, o que els empresaris són propietaris del seu temps i poden anar a esquiar entre setmana.

I estic convençut que ambdues afirmacions poden ser tan vertaderes com absolutament errònies: n’hi ha que guanyen euros a cabassos i n’hi ha que deuen fins la camisa que porten; n’hi ha que els dijous són a la Masella i n’hi ha que el diumenge volen a Nova York per intentar vendre una màquina.

El que sí que he constatat és que molts d’aquests empresaris estan sols i se senten sols.

Tant l’empresari familiar que no acaba de veure els seus fills com els dignes continuadors de la nissaga, com l’empresari que no hi té la família a dins, que se sent, a vegades, envoltat “d’enemics” (treballadors que volen que els incrementi el sou i el deixen sol al sopar de Nadal, proveïdors que li fan la guitza i banquers que li arrabassen el paraigües quan comença a ploure).

Un dia estava reunit amb el president d’una important companyia que estàvem a punt de vendre a una multinacional. Havíem fet una bona feina plegats: havíem remuntat l’empresa i incrementat el seu valor, i ara, amb el president amb 67 anys, l’anàvem a vendre amb unes plusvàlues fabuloses. El cas és que aquell bon home no estava feliç del tot. Qualsevol que no fos empresari donaria bots d’alegria, ni que fos pels diners que al cap de poc ingressaria. Ell estava taciturn.

Jo li havia fet costat els darrers deu anys. Suposo que perquè no havia trobat en els seus fills el suport que cercava i aquesta mancança l’havia cobert amb un consultor que sí que vetllava pel negoci.

Aquella tarda, al seu despatx, li vaig preguntar què li passava. Ell s’ho va rumiar molta estona. Tenia clar què li passava, però suposo que rumiava si dir-m’ho...

―Mira, Mercader―, va començar― he estat tota la vida industrial, he fet moltes coses bones, he rebut premis i distincions, he aconseguit grans contractes, però també n’he deixat de fer moltes, de coses: no he conciliat bé la vida familiar i laboral, no he mantingut més amics que aquells que hi tenia relació per negocis (que molt sovint s’han mostrat com a falsos amics). Ara tinc 67 anys i en dues setmanes m’hauré venut l’empresa. Seré un jubilat. Igual de jubilat que aquell operari que teníem a la planta que després de 30 anys amb nosaltres va plegar la setmana passada. Progressivament perdré els vincles, perquè ja no donaré “negoci” a ningú. Acompanyaré la meva dona al súper i carregaré el carro de la compra a les 11 del matí d’un dimecres mentre rumio què fer el dijous un cop la nevera és plena―.

Aquell bon senyor va alçar la mirada fins a trobar la meva. Tenia els ulls entelats... Li quedava temps per una darrera frase lapidària:

―M’he passat la vida sol, molt sol, massa sol... ―. I, dit això, es va aixecar per anar a reunir-se amb els advocats que portaven la compravenda. Feia tard.

Si quelcom tenen aquests dies de turbulències és que ens han ajudat a desempolsar conceptes que el salvatge capitalisme va enterrar: em refereixo a l’ètica en la presa de decisions empresarials.

Sense entrar massa en disquisicions filosòfiques, ètica és fer allò que és correcte, allò que està bé. I què és correcte o què està bé? Allò que s’ajusta a la norma o a la reglamentació? Ho hem de regular tot plegat encara més? Cal posar 100 punts més en el manual del bon banquer? 1000? Ens hem de plantejar tota la casuística possible? Quantes persones tindrem pensant en noves lleis i quanta pensant com esquivar-les? Penso que això no és raonable per inviable.

Hi ha un jutge únic, implacable, just, equitatiu, que ens coneix perfectament i sap si aquell mal el vam fer deliberadament, i aquest jutge és un mateix.

El directiu que es gasta 400.000 euros en un sopar opípar quan la seva empresa està agonitzant sap perfectament el que fa. Sap que allò no és ètic perquè no està bé ni és correcte.

Aquell altre directiu que va forçar la seva gent per tal que aconseguissin hipoteques subprime és responsable perquè sabia què feia. Va jugar amb risc els diners d’altres, no el seu, va trair la confiança de clients, empleats i la societat en general, i n’era plenament conscient, encara que no podia endevinar la violència de les conseqüències.

El qui va comprar un paquet d’hipoteques sense mirar-hi a dins i el va vendre a un tercer no sabia què feia, i això és molt greu perquè no va actuar com la seva professió mana. El delicte d’omissió té el mateix rang, en aquest cas, que el de comissió.

Aquell qui no va prendre mesures preventives i es va negar a reconèixer l’evidència dels fets, aquell qui va dilapidar bona part dels estalvis que administrava tot tornant als seus administrats alguns euros estèrils, sabia què feia, però no podia sospitar que el seu dispendi li passaria factura tan ràpidament.

I és que en tots aquests actes esmentats, encara que no hi hagi responsabilitat en l’acte que es realitza en un moment determinat per manca de voluntarietat actual, hi pot haver responsabilitat en la causa, és a dir, en allò que va donar origen a aquesta acció. Si atropellem algú en conduir ebri, no hi ha consentiment actual, però sí que hi ha consentiment en la causa.

L’altre dia vaig estar en un sopar d’empresaris i vaig poder copsar quina és l’opinió d’alguna part de l’empresariat català sobre els consultors.

Alguns d’aquests empresaris veuen el consultor amb cert recel. Consideren, alguns, que l’assessorament que donen és massa generalista i que les seves minutes són massa altes.

Vaig a intentar respondre als dos recels i, per fer-ho, he d’anar a l’arrel de la figura del consultor.

De consultors n’hi ha de dues menes, atenent a la seva motivació per desenvolupar aquesta tasca: “els que hi van” i “els que hi cauen”.

Els consultors que “hi van” són aquells que estimen la professió i han optat per treballar en diverses empreses al mateix temps, perquè consideren que això els enriqueix com a individus i com a professionals. Difícilment es plantegen canviar de plantejament vital i posar-se en nòmina fixa d’una companyia. Aquests acostumen a estar preparats i actualitzats, doncs la seva professió és, també, la seva afecció.

Hi ha també “els que hi cauen”. Són professionals que treballaven per compte aliè i que un bon dia (o mal dia, per a ells) van quedar-se sense feina. Van intentar recol·locar-se sense èxit i un altre bon dia (o mal dia per a l’empresariat) van començar a fer “feinetes” de consultoria per alguns dels seus antics coneguts. Aquest consultor és poc de fiar. La seva actualització és minsa i la fidelitat a l’empresa que el contracta per fer aquesta mena de treballs és baixa, doncs sempre té un ull posat al mercat laboral per recuperar la seva posició. Aquest consultor, a més, agafa tot el que li cau, doncs necessita sobreviure i, per tant, la seva especialització deixa bastant que desitjar.

La coexistència d’aquests dos perfils en el mercat pot ser el que origini una part del desencís de l’empresariat. Caldrà, doncs, filar prim per saber si aquell que tenim davant és d’un tipus o de l’altre, perquè el treball que realitza un o altre no té res a veure.

El segon aspecte a comentar és el tema d’honoraris. Sembla que alguns no estan massa disposats a valorar el talent, però en canvi canvien de parer quan es gasten una fortuna en un cotxe que, imagineu-vos si és bo, que a les dues hores de sortir del concessionari ja val un 20% menys!! Sota el raser del cost podem valorar moltes coses (per exemple, les hipoteques: producte, el diner, gens diferenciat), però no tot i menys el talent. Què pagaries per un concert del Bruce Springsteen i què pagaries per un de la coral amateur del teu barri? Tots dos fan música, oi?

L’altre dia un directiu del Barça que s’ha dedicat al món de la consultoria em deia que a Espanya, la primera pregunta que li feien en dir que era consultor era quant cobrava a l’hora. Als Estats Units li preguntaven què els podia aportar i després calculaven la rendibilitat del que en treien respecte del que hi posaven (minuta). Són maneres de veure-ho, no us sembla?

Article publicat al Diari de Sabadell el 21 de juny de 2008

Al llarg de molts anys d’assessorament a pimes catalanes, he observat l’existència de tres rols en la gestió de l’empresa que sovint no tenen prou clars els mateixos fundadors. Són el d’empresari, el d’emprenedor i el de directiu.

La situació més freqüent és la d’una persona que ha muntat una empresa, que l’ha guiat durant uns quants anys i que en molts casos ha estat capaç de fer-la créixer.

Passats aquests primers anys de creixement notable, l’empresa a vegades entra en una fase d’alentiment del creixement, sovint provocada perquè l’impuls del fundador bé perd força (per inquietuds personals), bé ja no pot controlar de forma directa l’organització i es perd aquell efecte “personal” que la va portar a créixer.

És en aquest moment que el fundador s’hauria de plantejar quin ha de ser el seu rol futur, a partir d’analitzar el seu propi perfil i d’exposar la seva visió

Així, trobem aquells que volen ser empresaris, és a dir, que esperen que la seva empresa els reporti uns determinats dividends i que el valor se n’incrementi any rere any sense assumir massa riscos (tothom sap que els diners són porucs).

Tenim el perfil emprenedor, que respon a aquell col·lectiu que gaudeix amb els nous projectes, que sovint lidera personalment, però que quan han arribat a una certa “massa crítica” es comencen a avorrir. Els emprenedors assumeixen la direcció dels seus negocis actuals sense massa entusiasme, però conscients que han de seguir “al peu del canó”, no fos cas que tot se n’anés en orris

Finalment, hi ha un perfil de directiu que és aquell que ja va constituir la seva empresa buscant exercir funcions de direcció general. Molt apassionats pel dia a dia, gaudeixen de la feina que fan sense massa plantejaments estratègics de futur.

És també habitual trobar que els tres perfils estan desenvolupats en la mateixa persona.

Això no és dolent en empreses de poca dimensió (menys de 10 empleats). A vegades és l’única opció, també. Però quan l’empresa comença a ser una mica més gran, seria bo que el fundador fes una anàlisi crítica de la seva figura i optés per algun dels rols en concret.

La seva decisió s’hauria de fonamentar en dos punts:

1) On aporta més valor afegit o, el que és el mateix, què sap fer millor que la mitjana i que el client o l’organització valora.

2) Què li agrada més fer. Punt important aquest, perquè, cobertes les necessitats econòmiques comunes, és necessari perseguir l’autorealització a través del treball.

Quin dels dos punts ha de pesar més en la decisió forma part de l’exercici de la llibertat personal. Però seria una llàstima que ell, que pot triar, sigui el seu propi hostatge.