Enfront de la situació econòmica de crisi generalitzada a Espanya, molts inversors estan mantenint postures molt prudents davant el risc que l’abisme esdevingui més profund del que és actualment.

La paralització de les inversions especulatives en mercats baixistes és un contrasentit. Pretendre enriquir-se ballant al so que balla la majoria és materialment impossible. Aquesta obsessió per atresorar liquiditat de molts particulars només beneficia les entitats que, amb la seva actitud especulativa, han conduït al sistema financer al límit del col·lapse.

De què serveix tenir diners al compte amb saldos elevats? Quin és el rendiment d’aquests fons? No hi ha cap negoci que en els propers anys pugui donar més? El diner és un instrument, no un fi en si mateix. El diner és per transaccionar, no per retenir.

La incertesa en el futur ens fa ser prudents, extraordinàriament prudents i econòmicament ineficients. Quins saldos hem de mantenir al banc per “cobrir” la posició? Dos anys de renda corrent? Tres? De debò algú considera que, estant en plenes facultats mentals i físiques, no aconseguirà guanyar ni cinc durant 1000 dies?

A dia d’avui, l’IBEX 35 volta els 12000 punts, lluny dels 15000 de fa 18 mesos, però encara més lluny dels 7000 de fa un any. Analitzem fredament què hi ha dins d’aquest índex: les 35 principals empreses espanyoles amb els 35 consells d’administració més poderosos, que tenen línia directa amb el govern, amb els bancs i amb les institucions internacionals. Algú creu que el Sr. Botín es quedarà de braços creuats si perd el 50% de la seva fortuna? La crisi els pot haver enganxat a contrapeu, però se’n refaran ràpid, tenen les eines per fer-ho. Aquesta aturada alcista pot servir perquè pugin al tren persones que abans ni ho podrien somiar. Ara poden anar a primera havent pagat bitllet de tercera.

El mateix passa amb els béns immobiliaris. Qui es podria imaginar els descomptes del 30% actuals l’any 2007? Ara tenim pisos barats per comprar que, fins i tot, poden tenir una rendibilitat per lloguer més que acceptable (gràcies al baix preu d’adquisició).

La pregunta és: qui pujarà al tren ara? Em temo que en sé la resposta: els de sempre.

Ja ho deia Keynes, cito textualment: “L’inversor ha de comprar, i no vendre, en un mercat a la baixa; és més racional l’esperança d’aconseguir gangues que entregar-se a la psicologia del pànic de la multitud.”.

Feliç especulació!