Espanya és un país amb un baix nivell d’afiliació als sindicats (al voltant del 12% del total dels treballadors) i es concentra, principalment, a grans empreses industrials i a empreses públiques (hi supera, en algunes, el 60% d’afiliació).

Malgrat la seva presència minoritària (si ho comptéssim per nombre d’empreses seria inferior a l’1%), els sindicats a Espanya conserven un lloc preeminent en els avatars polítics i econòmics del país.

Els sindicats van tenir un paper transcendental en la transició democràtica i van ser determinants en trencar el “feudalisme” existent a moltes empreses espanyoles que, a l’empara del tancament franquista a qualsevol cosa que vingués de fora, campaven a pler en que tot allò que feia referència a assumptes laborals.

Ara, amb el nou segle, alguns dels plantejaments clàssics dels sindicats s’hauran de revisar en profunditat, donat que sembla que no troben el seu lloc en aquesta economia liberalitzada, globalitzada i tan competitiva.

Les actuacions recents promogudes pel moviment sindical han mostrat una imatge caduca, poc adaptada al temps actual i, en alguns casos, antisocial (la vaga del personal de terra de l’aeroport del Prat de l’estiu de 2007 o la vaga dels conductors d’autobús de Barcelona).

Algunes de les reivindicacions clàssiques dels sindicats, com la jornada laboral de 35 hores o mantenir la indemnització en 45 dies per any treballat poden ser “contra natura” en aquest entorn marcat per la flexibilitat i l’adaptació.

Així doncs, quin ha de ser el rol dels sindicats en aquesta nova economia? Sembla clar que els plantejaments i les accions de la transició ja no ens serveixen, que s’ha de substituir l’estratègia del conflicte no només per la de negociació sinó, sobretot, per la de l’anàlisi rigorosa de l’impacte econòmic de les mesures que es vulguin promoure. Això ens portaria que la instal·lació d’una llar d’infants en una fàbrica, per exemple, s’ha de justificar sota el prisma empresarial (més concentració del treballador en la seva tasca en tenir el nen a prop, menys estrès i pèrdua de temps en desplaçaments...), no des del prisma social: “... el treballador té dret...” Perquè allò que s’aconsegueix mitjançant “decretassos” es paga car al final. Si hi ha algun nexe comú entre empresari i treballador és que tots volen una compensació pel que inverteixen o fan, per tant és necessari fer l’esforç de mesurar cadascuna de les idees que es proposen i adoptar-les quan ambdues parts guanyin, això obligarà que els líders dels sindicats siguin més analistes i menys populistes, més reflexius i menys agressius.

És urgent que aquest nou rol s’abordi ràpidament per reduir la distància entre dues realitats distintes (empresari i treballador) que necessàriament s’han no només d’entendre, sinó d’apreciar mútuament.