La societat sempre ha mirat l’empresari com un ser que desperta sentiments contraposats d’admiració i enveja. Al voltant de la seva figura s’han construït mites, alguns tan falsos com que els empresaris guanyen molts diners, o que els empresaris són propietaris del seu temps i poden anar a esquiar entre setmana.

I estic convençut que ambdues afirmacions poden ser tan vertaderes com absolutament errònies: n’hi ha que guanyen euros a cabassos i n’hi ha que deuen fins la camisa que porten; n’hi ha que els dijous són a la Masella i n’hi ha que el diumenge volen a Nova York per intentar vendre una màquina.

El que sí que he constatat és que molts d’aquests empresaris estan sols i se senten sols.

Tant l’empresari familiar que no acaba de veure els seus fills com els dignes continuadors de la nissaga, com l’empresari que no hi té la família a dins, que se sent, a vegades, envoltat “d’enemics” (treballadors que volen que els incrementi el sou i el deixen sol al sopar de Nadal, proveïdors que li fan la guitza i banquers que li arrabassen el paraigües quan comença a ploure).

Un dia estava reunit amb el president d’una important companyia que estàvem a punt de vendre a una multinacional. Havíem fet una bona feina plegats: havíem remuntat l’empresa i incrementat el seu valor, i ara, amb el president amb 67 anys, l’anàvem a vendre amb unes plusvàlues fabuloses. El cas és que aquell bon home no estava feliç del tot. Qualsevol que no fos empresari donaria bots d’alegria, ni que fos pels diners que al cap de poc ingressaria. Ell estava taciturn.

Jo li havia fet costat els darrers deu anys. Suposo que perquè no havia trobat en els seus fills el suport que cercava i aquesta mancança l’havia cobert amb un consultor que sí que vetllava pel negoci.

Aquella tarda, al seu despatx, li vaig preguntar què li passava. Ell s’ho va rumiar molta estona. Tenia clar què li passava, però suposo que rumiava si dir-m’ho...

―Mira, Mercader―, va començar― he estat tota la vida industrial, he fet moltes coses bones, he rebut premis i distincions, he aconseguit grans contractes, però també n’he deixat de fer moltes, de coses: no he conciliat bé la vida familiar i laboral, no he mantingut més amics que aquells que hi tenia relació per negocis (que molt sovint s’han mostrat com a falsos amics). Ara tinc 67 anys i en dues setmanes m’hauré venut l’empresa. Seré un jubilat. Igual de jubilat que aquell operari que teníem a la planta que després de 30 anys amb nosaltres va plegar la setmana passada. Progressivament perdré els vincles, perquè ja no donaré “negoci” a ningú. Acompanyaré la meva dona al súper i carregaré el carro de la compra a les 11 del matí d’un dimecres mentre rumio què fer el dijous un cop la nevera és plena―.

Aquell bon senyor va alçar la mirada fins a trobar la meva. Tenia els ulls entelats... Li quedava temps per una darrera frase lapidària:

―M’he passat la vida sol, molt sol, massa sol... ―. I, dit això, es va aixecar per anar a reunir-se amb els advocats que portaven la compravenda. Feia tard.