Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, en un lloc molt allunyat de la civilització que nosaltres coneixem, aïllat per unes altíssimes muntanyes i per quilòmetres i quilòmetres d’aigua, hi vivia una comunitat d’humans.

Aquesta comunitat s’organitzava mitjançant una vella forma anomenada “democràcia”, que representava alguna cosa com “el govern del i per al poble”.

Vet aquí que una vegada, quan aquest sistema de govern ja anava perdent interès per la població, uns governants, en veure amb preocupació que el poble començava a patir les conseqüències d’una terrible plaga d’inconsciència que havia durat tres llargs anys i havia deixat molta d’aquesta gent a l’abisme, van decidir intervenir-hi directament.

Dels camins que tenien, ajudar que la gent s’espavilés o manipular les dades amb què es mesurava la pobresa, van optar per la segona opció, perquè creien que tindria un impacte més ràpid i... ai las! A correcuita van dissenyar obres que no feien falta, van contractar més i més peons per fer ponts per damunt on no passa aigua, per ampliar els vorals dels carrers de la ciutat de forma nímia però amb costosíssims materials, per arreglar places que ja havien estat arranjades feia poc... I aquell govern va necessitar més gent per controlar la seva acció. I va crear places i més places del que anomenaven “funcionaris”, i va construir més espais per emmagatzemar-los, i va veure que no se’n sortia. I després li va dir al poble desorientat que allò que els passava era culpa d’uns altres, que eren molt i molt dolents i que només volien la destrucció i el caos.

Aquell govern va voler controlar la població convençut com estava que aquella obra faraònica que havia engegat aviat portaria el pa a les cases, i que tot era qüestió de temps.

I va fer lleis i més lleis. Va voler controlar, fins i tot, la seguretat en els despatxos, perquè creia que era molt alta l’accidentalitat en aquest tipus d’establiments. I va voler controlar les dades, per bé que a ells se’ls escapaven les seves, i va voler preservar l’entorn, i va establir un nou sistema de sancions rigorosíssim.

I la gana anava augmentant, però el poble estava desorientat. I va crear un tòtem: una mena d’icona amb onze figures quasi humanes que es movien molt ràpidament sobre tapissos verds. I el poble va adorar el tòtem. I pels carrers parlaven de miracles, i molts somreien.

Però vet aquí que un dia la peça que aguantava aquell gegantí entramat de funcionaris, obres públiques, organismes sancionadors... aquella peça que en deien “pime” es va trencar en mil bocins. I la gent va començar a passar gana de debò, i el sol es va tapar, i van deixar de venir a visitar-los gent d’altres contrades, perquè pels carrers només circulaven afamats.

I aquell govern va marxar lluny, molt lluny. I d’aquells inconscients que no van creure en el seu poble ningú en té notícies, però la llegenda diu que van viure molts i molts anys envoltats del seu seguici en una illa de l’Atlàntic. A vegades, quan fa vent dalt de la muntanya, si pareu l’orella, encara us semblarà escoltar una lletania que diu: “jo no vaig ser, jo no vaig ser...”. I els vells expliquen que allò que sentim són els malsons d’aquell govern incapaç...