Amb l’innegable talent del president Rodríguez Zapatero per oferir solucions que, en principi, satisfan tothom, hem descobert que, en allò que havia de ser una negociació bilateral entre la Generalitat i el Govern per donar resposta a les necessitats de Catalunya, ha prevalgut l’interès de la resta de les comunitats autònomes que l’aplicació d’un model propi per a Catalunya no signifiqués cap minva, sinó tot el contrari, per a les seves finances i que, a més, s’hi reflectís amb claredat que el sistema de finançament és un acord multilateral.

En l’acord esmentat, Catalunya no té un paper més rellevant que qualsevol de les altres disset comunitats (amb Ceuta i Melilla) del règim comú. En aquesta inesperada competició de singularitats, és bo recordar que la situació de Catalunya no té parangó amb cap altra economia moderna i que només la seva modificació substancial servirà per avaluar positivament el nou model. Anem a veure:
1) Catalunya suporta un dèficit fiscal ―diferència entre el que dóna a l’Estat i el que en rep― al voltant del 10% del seu PIB, la qual cosa la situa al capdavant de les regions contribuents netes europees i del món desenvolupat. Durant anys, Catalunya ha estat, amb una renda inferior a la mitjana comunitària, contribuent neta a la UE per ser una regió rica d’un país comparativament pobre. El baix estoc de capital públic en infraestructures es un fidel reflex d’ambdues circumstàncies.
2) Després del procés d’anivellament, és a dir, de l’aportació a la solidaritat interterritorial, els ingressos impositius disponibles per habitant i la renda neta disponible en poder de compra dels catalans resulten inferiors als d’altres comunitats receptores dels fons d’anivellament, i això constitueix un repte per a qui vulgui justificar una situació que té molt poc a veure amb la solidaritat, la racionalitat econòmica i el sentit comú.
3) Durant els últims deu anys Catalunya ha viscut un procés immigratori equiparable al de països com Alemanya i els Estats Units, amb un fort impacte en educació, sanitat i prestacions socials. Tan sols l’actitud del conjunt de la societat catalana i la seva notable tradició en la utilització alternativa d’aquests serveis, que no són gratuïts, han permès digerir un procés que, si s’hagués conegut amb antelació, ningú hagués pensat que es pogués realitzar sense afectar la cohesió social. Hi podríem afegir un altre apartat que reforça la singularitat catalana: la convicció que una part important de la societat espanyola creu que Catalunya té un tracte privilegiat.

Joan B. Casas

Degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya