L’altre dia, en una sessió formativa en una prestigiosa escola de negocis de Barcelona, el professor, en reflexionar sobre la crisi financera, va voler donar un missatge d’optimisme a l’auditori: “Sempre podreu dir als vostres néts: Jo vaig viure l’octubre del 2008...”.

Ja han passat dos mesos des d’aquella asseveració i ens hem adonat que els mesos que han seguit aquell octubre del 2008, lluny de corregir la tendència depressiva, l’han agreujat...

“Què farem?”, es plantegen alguns. “Quan s’acabarà aquest malson?”, pensen d’altres. “En què ens hem equivocat?”, diuen els més analítics.

Malauradament, només puc respondre la darrera de les preguntes, o almenys ho intentaré. Potser en aquesta resposta estan implícites les altres dues.

D’entrada, us recomano un llibre: el de Ricardo Semler. S’anomena 'Radical, l’èxit d’una empresa sorprenent'. Hi reflexiona sobre el fet que vam ser durant uns milers d’anys nòmades, després, més milers d’anys agricultors, tot just fa uns pocs centenars d’anys que som industrials i ja creiem saber-ho tot... Ai! Si rellegíssim la història de tant en tant...

Això que ens ha passat (i que em sembla que durarà un llarg temps) ve d’una sobrevaloració de les nostres capacitats, tant intel·lectuals com de poder adquisitiu.

Dic intel·lectuals perquè em sembla que hi ha qui s’ha cregut més llest que el mercat, i els Madoff de torn s’han fregat les mans. I dic de poder adquisitiu perquè qui, tot emparant-se amb el crèdit fàcil, no ha pensat que allò important d’un préstec no és l’interès, sinó que s’ha de tornar.

Una mica més d’humilitat i una mica més de seny. Som qui som i el nostre dispendi ha d’anar vinculat al que guanyem, no a la imatge que tenim de nosaltres mateixos!

L’avi m’explicava la història d’un amic seu que es va trobar davant de l’església de Sant Félix a Sabadell. Aquest senyor, en altre temps prohom de la ciutat, romania assegut i demanava almoina (era cap als anys 40), amb un rètol on posava: “Almoina per a un que anava errat de comptes.”. El meu avi es va atansar al vell amic i li va preguntar què significava aquella expressió. Tot arronsant-se d’espatlles i amb una mirada trista, aquell home li va respondre: “Creia que viuria fins als seixanta anys i vaig ajustar la meva despesa a la meva esperança de vida. N’acabo de fer els setanta i els metges m’han dit que estic fort com un roure i que això va per llarg...”.

I és que, quan fem escenaris de futur, tenim molts números per equivocar-nos.