Davant la convulsa situació del mercat immobiliari i del clima de desànim que regna en el sector, m’agradaria proposar-vos, senyors constructors i promotors, un parell d’alternatives que potser podrien resoldre la situació.

Abans de dir-vos-les, anem a veure perquè no es venen pisos. Hi ha dos tipus de perfils que compren pisos (o almenys que els compraven): els que ho fan (o ho feien) per gaudir del bé i els que ho fan (o ho feien) per especular. Comencem pels primers, els que volen anar-hi a viure.

Analitzem primer si hi ha demanda. La gent necessita vivenda? Podem entendre que sí, oi? La gent es vol emancipar, hi ha creixement poblacional, la renda per càpita encara pot aguantar compres a preu raonable... Aleshores, per què no compren? Doncs probablement molts estan ajornant la seva decisió, ja que pensen que el preu de la vivenda encara pot baixar més i, és clar, comprar car no li agrada a ningú.

Ara va la primera de les “solucions”. Una parella vol comprar un pis, però té por que en baixi el preu. Les pors, en el mercat, es cobreixen amb assegurances, oi? Doncs imaginem a aquesta parella a què un promotor vol vendre un pis. Encarreguen una taxació oficial i els el taxa, posem per cas, en 300.000 euros. El banc els donarà, si hi ha renda que ho aguanti, el 80% del valor, és a dir, 240.000 euros. La resta haurà de sortir de l’estalvi de la parella. Per cobrir la por de la depreciació (que només es produirà si hi ha una segona transacció) es podria contractar una assegurança pel valor hipotètic de la depreciació (com si fos una assegurança de tipus de canvi). Si la parella ven el pis, per exemple, al cap de quatre anys, es torna a fer la taxació i s’executa l’assegurança pel diferencial (en el cas que el preu sigui més baix, és clar). Si hi afegeixes que la tinença mitjana d’un pis és de disset anys, veurem que la probabilitat que s’executi l’assegurança és baixa. Això, combinat amb que és poc probable que el preu dels pisos caigui any rere any, faria que el cost de l’assegurança no fos massa alt (en tot cas, molt més baix que aquests descomptes que alguns desesperats proposen!).

Anem al segon cas, l’inversor especulador. Aquest no té clar on posar els diners a hores d’ara. La Borsa no fa bona pinta i posar-ho en matèries primeres sembla “espai reservat” als iniciats... Suposem, altre cop, el pis de 300.000 euros de valor de taxació. Suposem una rendibilitat acceptable del 7% anual més la hipotètica plusvàlua. Què passaria si el promotor es comprometés a pagar a “l’especulador” (no m’agrada el nom, però està molt generalitzat) aquest 7% periodificat mensualment i ho garantís durant cinc anys amb un aval a un any “que corregués”? El cost per al promotor és baixíssim i disposaria dels fons de la transacció. Això es podria “sofisticar” més encarregant al promotor la gestió del lloguer de l’immoble adquirit, i partir-se el diferencial del guany (preu de lloguer menys rendiment al 7%), així incorporaria l’opció “efecte empresarial” (obtenir un alt rendiment) a l’operació.

És clar que caldria baixar al detall. També és clar que no tothom ho entén i que cal una feina addicional per part del promotor, companyies d’assegurances i bancs, però... potser val la pena de provar-ho, no?

Estic obert a crítiques!

Acabo de rebre correspondència del Banc. Són males notícies, el fons de pensions on cada mes durant els darrers anys he anat posant diners ja ha caigut un 4.06% en l’acumulat dels darrers 12 mesos, la qual cosa, sumada a la inflació (que no recordo exactament quant és, però deu voltar sobre el 3.5%), significa que he perdut, dels meus estalvis, 7.5 punts.

Paral·lelament, rebo una altra comunicació del mateix Banc on em diu la barbaritat que han guanyat el primer trimestre de l’any (més d’un 12% que l’any anterior).

Aleshores penso: aquesta gent guanya diners gestionant els diners dels altres. La part primera (la que hauria de ser conseqüència) surt d’allò més bé. La segona, la de gestionar els diners dels altres (la causa), ho fan molt malament.

Quina mena de relació causa-conseqüència, oi?

Truco immediatament al Banc. Li dic al sol·lícit director que el pla de pensions, que té no sé quants diplomes (es veu que cada any se n’autoatorguen un), està als nivells de juny de 2006, i li pregunto si els que gestionen els fons tenen la primària acabada o se’ls resisteix la taula del vuit.

El director, estupefacte amb la meva pregunta (potser es qüestionava com me n’he assabentat?), em diu “són coses que passen”, “la borsa està molt malament” i “ara és el moment d’aguantar” (definitiva aquesta darrera frase: amb 12 mesos no n’han tingut prou per redreçar la situació!).

Em diu també que té un producte millor (ara m’ho diu!) i que podríem fer-ne el traspàs. Ara l’estupefacte sóc jo, i li demano si pel setembre es calcula que els gestors ja hauran aprovat la primària. L’home no penja ni per casualitat: està ben format i acostumat a rebre, suposo.

Finalment li demano educadament que em retorni les comissions de gestió del fons i les de custòdia. La primera argumentant que ho han fet malament i la segona demanda li faig perquè mala custòdia n’han fet, que se li han escapat uns quants euros.

El director em diu, amablement, que això no és possible. Que la comissió es carrega “automàticament” (tètric adverbi) i que ni el mateix president ( sic) ho pot fer!

Finalment dono la batalla per perduda (com tothom, suposo), cancel·lo la meva aportació periòdica i opto per ser jo qui provarà de perdre menys diners en la famosa “gestió” dels fons de pensions.

Ja és curiós, ja, que un Banc guanyi diners i els seus clients en perdin... Curiós o llei de vida?

Segons un estudi publicat per la Fundación Ortega y Gasset, a Espanya, entre els anys 2003 i 2007 s’han deslocalitzat 340 empreses, amb una pèrdua aproximada de 60.000 llocs de treball de sectors tradicionals com el calçat, el tèxtil o les TIC. D’aquests 60.000 llocs, 25.954, quasi la meitat, són a Catalunya. El segon lloc al rànquing l’ocupa el País Valencià, amb prop de 5.500.

Sembla que això de la indústria no és una prioritat per al Govern. Fins i tot, sembla que no està massa bé això de produir aquí, que si no aprofites els “excel·lents” preus de la Xina o del Vietnam estàs badant d’allò més.

El que ens va són els serveis i el turisme. Aquí, com un peix a l’aigua.

No pretenc fer una discussió política sobre el fet. Ni tan sols apel·laré a l’assumpte tan gastat de l’abús que fem dels pobres orientals (no ho dic jo, que consti!). De fet, vaig a intentar fer una aproximació econòmica que defensa la nostra indústria, la d’aquí.

Ho faré amb un exemple tèxtil que, malauradament, conec prou bé: la producció de samarretes de marca.

Anem a “deconstruir” (gràcies, Ferran, per la paraulota) el preu:

Una samarreta d’aquestes es ven a la botiga per 30 euros. La botiga la compra al distribuïdor per 14 (més o menys). El distribuïdor la compra al productor per 11. El productor, aleshores, pot decidir fer-la aquí a un cost aproximat de 5 euros o fer-la a la Xina per 2.5. És a dir, que fent-ho a la República Popular multipliquem per 10 i aquí “només” per 6...

Afegim que el ‘time to market’ (que no és res més que el temps que trigues des que ho encomanes fins que ho tens): en un lloc és de 4 mesos i en l’altre 4 setmanes (aquí)...

Donat que el temps és boig i que la moda és una cosa efímera, voleu dir que no és molt arriscat i immobilitzes massa diners fent llarguíssimes produccions tan lluny del consumidor?

Vols dir que no estem aprofitant un aspecte conjuntural més que no pas un aspecte estratègic? Té sentit, econòmicament parlant, això que molts estan fent?

A veure si passarà com a la construcció, que els darrers anys els que no teníem grans inversions en totxo ens sentíem més curts que la resta, bo i veient com el paleta no instruït havia baixat de la furgoneta per pujar-se en el Mercedes sense passar pel Toledo?

Senyors fabricants, modernitzin les seves instal·lacions per escurçar els períodes de fabricació, per fer més evident el seu avantatge estratègic. Disposin-se a fer sèries curtes, perquè no tothom voldrà anar vestit igual, i aguantin l’escomesa, no hi ha mal que cent anys duri! I una darrera cosa, pensin que el millor Mercedes serà el proper...

Vagi per endavant que el mèrit d’aquest article no és meu, sinó d’un professor meu a l’IESE de nom Frederic (no li he demanat permís per escriure sobre ell, així que em limitaré a posar el seu nom de pila).

El cas és que l’altre dia ens plantejàvem un problema de producció en un restaurant (és un cas molt famós, anomenat Benihana). El professor ens va interpel·lar sobre què és el que processàvem al restaurant. Tothom (jo també, ho confesso) vam dir: “Menjar!” Res més lluny de la realitat! El menjar és l’eina, però el que de debò es processa en un restaurant d’èxit són persones! El que cal és fer passar per un tub imaginari el màxim nombre de persones en el menor temps possible, i que els que hi hagin passat tinguin ganes de tornar-hi a entrar. Així de senzill. Ara només cal desenvolupar el pla operatiu, però fixeu-vos que si no tenim clar l’objectiu serem erràtics en les mesures a prendre.

Per als qui sempre volen saber com es “concreta a la pràctica”, us explico què van fer a Benihana:

a) Disposició de taules en U amb cabuda per a sis persones, de manera que et pot tocar seure al costat de gent que no coneixes, però la disposició fa que no et sentis violent (només ocupes la part exterior de la U). D’aquesta manera sempre tens “plena ocupació” a les taules.

b) El cuiner està situat enmig de la U. Cuina al moment i “llença” el menjar (fet a la planxa) ja trossejat al plat dels comensals. No val a badar!

c) El cuiner, molt destre amb el ganivet, fa un espectacular xou de tall. Més que a sopar, vas a veure un espectacle. Per tant, el ritme el marca l’actor!

d) Abans d’entrar al restaurant hi ha un bar on “s’acumula la matèria primera” abans de ser processada...

Hi ha molt més a explicar del Benihana, però no us vull “aixafar la guitarra” si algun dia decidiu fer aquest curs, per bé que us he desvelat el secret més ben guardat...

Una conclusió: en la prestació de serveis i en producció, tingues clar que, o s’esperen els clients o s’esperen les màquines (en aquest cas, les cadires). Calcula-ho de les dues maneres i decideix!

Permeteu-me que aquesta vegada escrigui un article amb cert accent polític. No és costum meu opinar obertament de temes que se’n vagi més enllà de l’estricta realitat empresarial, per allò de no ferir susceptibilitats, però aquesta vegada em permetré la llicència de fer una breu anàlisi, potser tendenciosa, de la realitat que a hores d’ara està vivint el nostre país.

Que estem immersos en una greu crisi no és cap secret per a ningú de vosaltres, per més que els nostres dirigents (els de prop i els de lluny) ho neguin més de tres vegades.

No només ha caigut la construcció i amb ella les promotores i els intermediaris (Llanera, Astroc, Expofinques...), sinó que les dades que ens arriben del consum intern són preocupants: caiguda del 40% en la demanda d’electrodomèstics, caiguda del 25% en la venda de cotxes (la indústria de l’automoció ocupa a Catalunya 1 de cada 10 persones que treballa), caiguda de les exportacions...

A tot això, la nostra Administració ens promet que impulsarà mesures per pal·liar la crisi, però jo em pregunto, amb quines eines?

Podríem afirmar que les tres grans eines de què disposa un govern per fer front a situacions com aquesta serien:

1. Baixada del tipus d’interès, per alleugerir càrregues familiars, fomentar la demanda interna i permetre inversions que amb un tipus alt no són rendibles...
2. Canvi de la paritat euro/dòlar per frenar les importacions i augmentar les exportacions i la visita de turistes de fora d’Europa.
3. Creació d’ocupació pública.

De les tres, les dues primeres són intocables, perquè hem cedit –voluntàriament!!!– les nostres competències a un ens supranacional dirigit per uns de més rics que nosaltres, que tenen interessos exactament oposats!

La tercera, la de crear ocupació pública “artificialment”, és esfereïdora i provoca unes conseqüències terribles:

1. Augment del nombre de funcionaris que, per evitar l’ociositat, es posaran a fer coses que fins ara feia l’empresa privada (amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball i, sobretot, d’eficiència que això comportarà).
2. Augment de la contractació d’obra pública fent infraestructures (això és bo), però a uns costos elevadíssims (imagino que les grans constructores “amigues” s’estan fregant les mans perquè a canvi d’absorbir l’excedent laboral podran incrementar els seus preus).

A tot, cal sumar que la nostra Administració autonòmica, pèssimament finançada amb uns impostos transferits tan sensibles a la construcció com és el de transmissions patrimonials, haurà de buscar allà on pugui els diners per cobrir els 7.500 milions d’euros que deixarà d’ingressar enguany. I, és clar, caldrà treure’ls de les unitats productives via sancions a la més petita falta, multes (entre elles, les de trànsit, doncs tot acaba anant al mateix sac) i alguna altra idea genial que, com senyor feudal, se li acudirà per finançar la seva croada contra la crisi.

L'única que pot canviar la situació és la banca, la que finança les campanyes de tota aquesta colla de filòlegs, anestesistes, funcionaris de carrera... que governen l’economia del nostre país.

A quin país s’ha vist que les principals empreses siguin entitats financeres? On està la nostra indústria, la que feia teixits, cotxes, motos i fins i tot trens?

Els que manen són tres botigues enormes, sis o set bancs i dos o tres monopolis que ara diuen que són empresa privada, quan vam ser tots plegats qui vam pagar el coure que ens arriba a les llars per portar el senyal telefònic, per posar-ne un exemple.

Espero que la banca se n’adoni que està matant la gallina dels ous d’or i pressioni a qui ho hagi de fer perquè les polítiques econòmiques tinguin, una vegada per totes, algun sentit.

Si no hi posen remei immediatament, ens convertirem en un país de funcionaris i cambrers (amb molt de respecte pels segons). I és per tremolar. Només cal veure com gestionen els béns públics on tenen les competències: la sanitat, l’educació i la justícia, per posar tres exemples esperpèntics.

La lluita serà immensa per sortir-nos-en, però com més difícil és l’objectiu més dolça és la victòria.

Ànims!!!!

Passejant per la Toscana, aquesta Setmana Santa, he volgut comparar, de forma molt subjectiva, dues realitats que sovint se’ns han presentat com a equivalents: la nord-italiana i la catalana.

La primera evidència que només ens assemblem perquè estem banyats pel mateix mar ja s’aprecia mentre condueixes: Fiat, Lancia, Alfa Romeo, Ducati, Piaggio, Benelli, Malossi, Malagutti, Aprilia, Gilera, Guzzi, Morini... (Ferrari n’hi havia pocs). Quina sorpresa! La gran majoria dels vehicles que circulen són fabricats per marques italianes, fins i tot els seus dirigents polítics els utilitzen en comptes dels Audi i Volkswagen dels nostres.

A Itàlia, ‘made in Italy’ és un punt fort per a la moda, per a l’alimentació, per l’esmentada automoció... A Catalunya, no tenim ni ‘made in’, i l’associació amb el ‘made in Spain’ no és motiu d’orgull ni per als d’aquí ni per als de fora.

A Itàlia, el gegant de la distribució és COOP, una cooperativa! Als veïns francesos els costa horrors penetrar-hi! La banca està regionalitzada i no estan massa per la tasca de concentració que sembla inevitable aquí. I és que, les principals indústries del país fabriquen i els bancs estan al seu servei, i no a l’inrevés.

Si aneu a Itàlia i observeu amb deteniment, veureu que molts dels productes que consumiu estan produïts per una empresa nacional i, possiblement, si el producte és d’alimentació, per una empresa local.

Està clar doncs que en el món de la globalització les empreses locals poden tenir el seu paper. Think global, act local!

Febrer del 2008: la balança de compte corrent d’Espanya s’ensorra. Les exportacions cauen en picat per una sobreapreciació de l’euro, les importacions no paren d’augmentar perquè cada vegada creiem que tenim més i, per suposat, necessitem més. El turisme, que abans ens aportava bones divises, ara veu com el seu saldo, de mica en mica, va canviant de signe: per als americans venir a Europa és caríssim, per a nosaltres, viatjar als EUA és una oportunitat.

Per acabar-ho d’adobar, els centenars de milers d’immigrants envien milions d’euros guanyats aquí a les seves famílies africanes o sud-americanes. I les nostres multinacionals (?) no són capaces de corregir aquesta tendència repatriant beneficis al nostre país. I ara, què fem? Podem reconèixer ja l’errada de l’euro?

L’altre dia vaig estar en un sopar d’empresaris i vaig poder copsar quina és l’opinió d’alguna part de l’empresariat català sobre els consultors.

Alguns d’aquests empresaris veuen el consultor amb cert recel. Consideren, alguns, que l’assessorament que donen és massa generalista i que les seves minutes són massa altes.

Vaig a intentar respondre als dos recels i, per fer-ho, he d’anar a l’arrel de la figura del consultor.

De consultors n’hi ha de dues menes, atenent a la seva motivació per desenvolupar aquesta tasca: “els que hi van” i “els que hi cauen”.

Els consultors que “hi van” són aquells que estimen la professió i han optat per treballar en diverses empreses al mateix temps, perquè consideren que això els enriqueix com a individus i com a professionals. Difícilment es plantegen canviar de plantejament vital i posar-se en nòmina fixa d’una companyia. Aquests acostumen a estar preparats i actualitzats, doncs la seva professió és, també, la seva afecció.

Hi ha també “els que hi cauen”. Són professionals que treballaven per compte aliè i que un bon dia (o mal dia, per a ells) van quedar-se sense feina. Van intentar recol·locar-se sense èxit i un altre bon dia (o mal dia per a l’empresariat) van començar a fer “feinetes” de consultoria per alguns dels seus antics coneguts. Aquest consultor és poc de fiar. La seva actualització és minsa i la fidelitat a l’empresa que el contracta per fer aquesta mena de treballs és baixa, doncs sempre té un ull posat al mercat laboral per recuperar la seva posició. Aquest consultor, a més, agafa tot el que li cau, doncs necessita sobreviure i, per tant, la seva especialització deixa bastant que desitjar.

La coexistència d’aquests dos perfils en el mercat pot ser el que origini una part del desencís de l’empresariat. Caldrà, doncs, filar prim per saber si aquell que tenim davant és d’un tipus o de l’altre, perquè el treball que realitza un o altre no té res a veure.

El segon aspecte a comentar és el tema d’honoraris. Sembla que alguns no estan massa disposats a valorar el talent, però en canvi canvien de parer quan es gasten una fortuna en un cotxe que, imagineu-vos si és bo, que a les dues hores de sortir del concessionari ja val un 20% menys!! Sota el raser del cost podem valorar moltes coses (per exemple, les hipoteques: producte, el diner, gens diferenciat), però no tot i menys el talent. Què pagaries per un concert del Bruce Springsteen i què pagaries per un de la coral amateur del teu barri? Tots dos fan música, oi?

L’altre dia un directiu del Barça que s’ha dedicat al món de la consultoria em deia que a Espanya, la primera pregunta que li feien en dir que era consultor era quant cobrava a l’hora. Als Estats Units li preguntaven què els podia aportar i després calculaven la rendibilitat del que en treien respecte del que hi posaven (minuta). Són maneres de veure-ho, no us sembla?

Article publicat al Diari de Sabadell el 21 de juny de 2008

Al llarg de molts anys d’assessorament a pimes catalanes, he observat l’existència de tres rols en la gestió de l’empresa que sovint no tenen prou clars els mateixos fundadors. Són el d’empresari, el d’emprenedor i el de directiu.

La situació més freqüent és la d’una persona que ha muntat una empresa, que l’ha guiat durant uns quants anys i que en molts casos ha estat capaç de fer-la créixer.

Passats aquests primers anys de creixement notable, l’empresa a vegades entra en una fase d’alentiment del creixement, sovint provocada perquè l’impuls del fundador bé perd força (per inquietuds personals), bé ja no pot controlar de forma directa l’organització i es perd aquell efecte “personal” que la va portar a créixer.

És en aquest moment que el fundador s’hauria de plantejar quin ha de ser el seu rol futur, a partir d’analitzar el seu propi perfil i d’exposar la seva visió

Així, trobem aquells que volen ser empresaris, és a dir, que esperen que la seva empresa els reporti uns determinats dividends i que el valor se n’incrementi any rere any sense assumir massa riscos (tothom sap que els diners són porucs).

Tenim el perfil emprenedor, que respon a aquell col·lectiu que gaudeix amb els nous projectes, que sovint lidera personalment, però que quan han arribat a una certa “massa crítica” es comencen a avorrir. Els emprenedors assumeixen la direcció dels seus negocis actuals sense massa entusiasme, però conscients que han de seguir “al peu del canó”, no fos cas que tot se n’anés en orris

Finalment, hi ha un perfil de directiu que és aquell que ja va constituir la seva empresa buscant exercir funcions de direcció general. Molt apassionats pel dia a dia, gaudeixen de la feina que fan sense massa plantejaments estratègics de futur.

És també habitual trobar que els tres perfils estan desenvolupats en la mateixa persona.

Això no és dolent en empreses de poca dimensió (menys de 10 empleats). A vegades és l’única opció, també. Però quan l’empresa comença a ser una mica més gran, seria bo que el fundador fes una anàlisi crítica de la seva figura i optés per algun dels rols en concret.

La seva decisió s’hauria de fonamentar en dos punts:

1) On aporta més valor afegit o, el que és el mateix, què sap fer millor que la mitjana i que el client o l’organització valora.

2) Què li agrada més fer. Punt important aquest, perquè, cobertes les necessitats econòmiques comunes, és necessari perseguir l’autorealització a través del treball.

Quin dels dos punts ha de pesar més en la decisió forma part de l’exercici de la llibertat personal. Però seria una llàstima que ell, que pot triar, sigui el seu propi hostatge.