Enfront de la situació econòmica de crisi generalitzada a Espanya, molts inversors estan mantenint postures molt prudents davant el risc que l’abisme esdevingui més profund del que és actualment.

La paralització de les inversions especulatives en mercats baixistes és un contrasentit. Pretendre enriquir-se ballant al so que balla la majoria és materialment impossible. Aquesta obsessió per atresorar liquiditat de molts particulars només beneficia les entitats que, amb la seva actitud especulativa, han conduït al sistema financer al límit del col·lapse.

De què serveix tenir diners al compte amb saldos elevats? Quin és el rendiment d’aquests fons? No hi ha cap negoci que en els propers anys pugui donar més? El diner és un instrument, no un fi en si mateix. El diner és per transaccionar, no per retenir.

La incertesa en el futur ens fa ser prudents, extraordinàriament prudents i econòmicament ineficients. Quins saldos hem de mantenir al banc per “cobrir” la posició? Dos anys de renda corrent? Tres? De debò algú considera que, estant en plenes facultats mentals i físiques, no aconseguirà guanyar ni cinc durant 1000 dies?

A dia d’avui, l’IBEX 35 volta els 12000 punts, lluny dels 15000 de fa 18 mesos, però encara més lluny dels 7000 de fa un any. Analitzem fredament què hi ha dins d’aquest índex: les 35 principals empreses espanyoles amb els 35 consells d’administració més poderosos, que tenen línia directa amb el govern, amb els bancs i amb les institucions internacionals. Algú creu que el Sr. Botín es quedarà de braços creuats si perd el 50% de la seva fortuna? La crisi els pot haver enganxat a contrapeu, però se’n refaran ràpid, tenen les eines per fer-ho. Aquesta aturada alcista pot servir perquè pugin al tren persones que abans ni ho podrien somiar. Ara poden anar a primera havent pagat bitllet de tercera.

El mateix passa amb els béns immobiliaris. Qui es podria imaginar els descomptes del 30% actuals l’any 2007? Ara tenim pisos barats per comprar que, fins i tot, poden tenir una rendibilitat per lloguer més que acceptable (gràcies al baix preu d’adquisició).

La pregunta és: qui pujarà al tren ara? Em temo que en sé la resposta: els de sempre.

Ja ho deia Keynes, cito textualment: “L’inversor ha de comprar, i no vendre, en un mercat a la baixa; és més racional l’esperança d’aconseguir gangues que entregar-se a la psicologia del pànic de la multitud.”.

Feliç especulació!

La crisi actual té els seus orígens en una manca d’estalvi de les famílies o, que és el mateix, en un excés de palanquejament en el sector bancari no per consum, sinó per comprar béns arrels que molt sovint tenien naturalesa especulativa.

El Govern, absolutament descapitalitzat per una política social expansiva i poc lligada a la nostra realitat econòmica, ha decidit, de forma increïble, apujar els impostos que graven el consum (l’IVA) i l’estalvi. L’efecte combinat, però, de les dues mesures, que són de sentit contrari, té com a resultat immediat reduir el consum, no dels béns arrels de base especulativa (ja se n’han ocupat els bancs amb la retallada dels préstecs, de frenar-ho), sinó de la compra quotidiana. Resultat de tot això: més diners guardats al banc (això sí, penalitzats) i menys diners a les botigues.

Per acabar-ho d’adobar, es baixen els impostos a les empreses, les que tenen beneficis. Les que tenen pèrdues en surten perjudicades!!! Per què? Doncs molt fàcil: perquè el crèdit fiscal que podien acumular (que és el mal menor quan tens pèrdues) baixarà un 25%.

En resum, una autèntica bajanada.

La paradoxa del cas és que això es fa mentre assumeix la Secretaria d’Estat d’Economia el senyor Campa, insigne economista vinculat a l’IESE que, com saben molt bé, és l’organisme de formació de directius de l’Opus Dei.

Em sembla del tot incomprensible que algú pugui dictar lleis tan salvatges en contra de la població “normal”, la que no és patró de cap insigne institució, la que no té societats patrimonials que viuen de renda, la que treballa cada dia per malviure amb sous erosionats per un Estat voraç (Saben els mil·leuristes que paguen més de 380 euros al mes en concepte de Seguretat Social per accedir a una sanitat on sempre hi ha els mateixos o per pagar una ensenyança pública que esgarrifa?).

I aquests són d’esquerres? Noooo. En Campa en dóna testimoni!!! I és que tothom és d’esquerres fins que té poder o diners.

Algú pot traduir aquest article a un llenguatge entenedor i explicar-ho a la gent que ha tingut la sort de no saber d’economia?

La banca està, a hores d’ara, a l’ull de l’huracà. Li plouen crítiques per totes les bandes. Diuen que no obre l’aixeta del crèdit, que està ofegant les empreses, que els directors d’oficina són simples administratius que ja no decideixen...

La banca està, a hores d’ara, a l’ull de l’huracà. Li plouen crítiques per totes les bandes. Diuen que no obre l’aixeta del crèdit, que està ofegant les empreses, que els directors d’oficina són simples administratius que ja no decideixen...

La banca es defensa dient que els ha pujat la morositat, que els projectes bons sí que reben diners, però que per a refinançaments de circulant, res de res. Qui té raó? Qui és el dolent de la pel·lícula? Segurament tots dos en tenen i tots dos ho són, els dolents.

Els darrers deu anys han estat extraordinaris. Espanya s’ha situat com a la 8a potència econòmica mundial. Hem avançat ja al Canadà i, si no arriba a ser per la crisi, avancem a França. No és un mal esprint sortint de les cavernes en què el franquisme ens havia ensorrat!

Durant aquests anys, fins i tot ens hem fet amics dels proveïdors i dels clients. Nosaltres, les pimes, explicàvem els nostres projectes al banc i aquest ens deixava diners per fer-los. Cada vegada arriscàvem menys del nostre patrimoni i empràvem més capital aliè. I especulàvem amb els diners dels demés (sobretot en el tema immobiliari). I els empresaris i alguns directius es van comprar cotxes i cases, apartaments a la Cerdanya i fins i tot algun vaixell que amarraven a Palamós o a Platja d’Aro. I els banquers obrien oficines i es repartien primes esgarrifoses que havien aconseguit gairebé sense fer res. I es van idolatrar els Pacos Poceros i d’altres ignorants feristeles. I es van fer obres faraòniques a la Vall Fosca i a Oropesa. I el Govern guanyava eleccions prometent dons a tothom. Que en vàrem ser, de feliços!

Però la boira va ennuvolar el cel i va descarregar una tormenta extraordinària i tothom va córrer cap a casa, a aixoplugar-se. Però vet aquí que no hi havia sostre per a tothom i el de la barca (que encara la devia), el que havia donat la paga i senyal a la Vall Fosca i el paleta espavilat que havia permutat un casal pel 40% de l’obra resultant, van quedar calats fins a les orelles. I van començar a pensar que la culpa era del proveïdor de diners que ja no n’hi donava, no va córrer a rectificar l’espoli que havien fet ells mateixos a les seves pròpies empreses, no. Va aixecar el dit acusador i el va dirigir contra els poderosos bancs que, al seu torn, tenien custòdia dels diners d’aquells que sí havien estalviat. I, és clar, el banc li va dir: “Haver-t’ho pensat abans!”.

Què se n’ha fet de tots aquells guanys de deu anys esplèndids? On són els estalvis que tant preconitzaven els avis? Però també ens podem preguntar: On és el seny de la banca? De què els serveixen tants departaments d’estudis econòmics que no han previst el cataclisme? Potser haurem de tornar als orígens: empresaris a produir i vendre, bancs a l’austeritat i la mesura. I els especuladors? No patiu per ells, els professionals fa temps que van preveure la crisi i tenen els diners sota cobert. Com sempre, s’han ensorrat aquells que creien tenir un equip a primera divisió i tenien jugadors de tercera.

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, en un lloc molt allunyat de la civilització que nosaltres coneixem, aïllat per unes altíssimes muntanyes i per quilòmetres i quilòmetres d’aigua, hi vivia una comunitat d’humans.

Aquesta comunitat s’organitzava mitjançant una vella forma anomenada “democràcia”, que representava alguna cosa com “el govern del i per al poble”.

Vet aquí que una vegada, quan aquest sistema de govern ja anava perdent interès per la població, uns governants, en veure amb preocupació que el poble començava a patir les conseqüències d’una terrible plaga d’inconsciència que havia durat tres llargs anys i havia deixat molta d’aquesta gent a l’abisme, van decidir intervenir-hi directament.

Dels camins que tenien, ajudar que la gent s’espavilés o manipular les dades amb què es mesurava la pobresa, van optar per la segona opció, perquè creien que tindria un impacte més ràpid i... ai las! A correcuita van dissenyar obres que no feien falta, van contractar més i més peons per fer ponts per damunt on no passa aigua, per ampliar els vorals dels carrers de la ciutat de forma nímia però amb costosíssims materials, per arreglar places que ja havien estat arranjades feia poc... I aquell govern va necessitar més gent per controlar la seva acció. I va crear places i més places del que anomenaven “funcionaris”, i va construir més espais per emmagatzemar-los, i va veure que no se’n sortia. I després li va dir al poble desorientat que allò que els passava era culpa d’uns altres, que eren molt i molt dolents i que només volien la destrucció i el caos.

Aquell govern va voler controlar la població convençut com estava que aquella obra faraònica que havia engegat aviat portaria el pa a les cases, i que tot era qüestió de temps.

I va fer lleis i més lleis. Va voler controlar, fins i tot, la seguretat en els despatxos, perquè creia que era molt alta l’accidentalitat en aquest tipus d’establiments. I va voler controlar les dades, per bé que a ells se’ls escapaven les seves, i va voler preservar l’entorn, i va establir un nou sistema de sancions rigorosíssim.

I la gana anava augmentant, però el poble estava desorientat. I va crear un tòtem: una mena d’icona amb onze figures quasi humanes que es movien molt ràpidament sobre tapissos verds. I el poble va adorar el tòtem. I pels carrers parlaven de miracles, i molts somreien.

Però vet aquí que un dia la peça que aguantava aquell gegantí entramat de funcionaris, obres públiques, organismes sancionadors... aquella peça que en deien “pime” es va trencar en mil bocins. I la gent va començar a passar gana de debò, i el sol es va tapar, i van deixar de venir a visitar-los gent d’altres contrades, perquè pels carrers només circulaven afamats.

I aquell govern va marxar lluny, molt lluny. I d’aquells inconscients que no van creure en el seu poble ningú en té notícies, però la llegenda diu que van viure molts i molts anys envoltats del seu seguici en una illa de l’Atlàntic. A vegades, quan fa vent dalt de la muntanya, si pareu l’orella, encara us semblarà escoltar una lletania que diu: “jo no vaig ser, jo no vaig ser...”. I els vells expliquen que allò que sentim són els malsons d’aquell govern incapaç...

L’altre dia, en una sessió formativa en una prestigiosa escola de negocis de Barcelona, el professor, en reflexionar sobre la crisi financera, va voler donar un missatge d’optimisme a l’auditori: “Sempre podreu dir als vostres néts: Jo vaig viure l’octubre del 2008...”.

Ja han passat dos mesos des d’aquella asseveració i ens hem adonat que els mesos que han seguit aquell octubre del 2008, lluny de corregir la tendència depressiva, l’han agreujat...

“Què farem?”, es plantegen alguns. “Quan s’acabarà aquest malson?”, pensen d’altres. “En què ens hem equivocat?”, diuen els més analítics.

Malauradament, només puc respondre la darrera de les preguntes, o almenys ho intentaré. Potser en aquesta resposta estan implícites les altres dues.

D’entrada, us recomano un llibre: el de Ricardo Semler. S’anomena 'Radical, l’èxit d’una empresa sorprenent'. Hi reflexiona sobre el fet que vam ser durant uns milers d’anys nòmades, després, més milers d’anys agricultors, tot just fa uns pocs centenars d’anys que som industrials i ja creiem saber-ho tot... Ai! Si rellegíssim la història de tant en tant...

Això que ens ha passat (i que em sembla que durarà un llarg temps) ve d’una sobrevaloració de les nostres capacitats, tant intel·lectuals com de poder adquisitiu.

Dic intel·lectuals perquè em sembla que hi ha qui s’ha cregut més llest que el mercat, i els Madoff de torn s’han fregat les mans. I dic de poder adquisitiu perquè qui, tot emparant-se amb el crèdit fàcil, no ha pensat que allò important d’un préstec no és l’interès, sinó que s’ha de tornar.

Una mica més d’humilitat i una mica més de seny. Som qui som i el nostre dispendi ha d’anar vinculat al que guanyem, no a la imatge que tenim de nosaltres mateixos!

L’avi m’explicava la història d’un amic seu que es va trobar davant de l’església de Sant Félix a Sabadell. Aquest senyor, en altre temps prohom de la ciutat, romania assegut i demanava almoina (era cap als anys 40), amb un rètol on posava: “Almoina per a un que anava errat de comptes.”. El meu avi es va atansar al vell amic i li va preguntar què significava aquella expressió. Tot arronsant-se d’espatlles i amb una mirada trista, aquell home li va respondre: “Creia que viuria fins als seixanta anys i vaig ajustar la meva despesa a la meva esperança de vida. N’acabo de fer els setanta i els metges m’han dit que estic fort com un roure i que això va per llarg...”.

I és que, quan fem escenaris de futur, tenim molts números per equivocar-nos.

Aquest cap de setmana llegia un interessant article d’opinió del catedràtic d’Estructura Econòmica de l’IQS, Santiago Niño, que vaticinava el final de la crisi per al 2017! Hi ha molts aspectes de l’article amb què estic totalment d’acord i d’altres (com el de pronosticar la data del final) amb què difereixo notablement.

Niño apuntava que estàvem davant d’un canvi de model d’actuació per part del consumidor: es reduirà dràsticament l’hiperconsumisme i l’hiperendeutament. Anem a desgranar els conceptes i comencem per l’hiperconsumisme.

Sembla, així ens ho mostren les dades, que la compra per impuls i en grans centres comercials està en hores baixes. De fet, la part de despesa domèstica que se’n duu la gran superfície ha caigut 10 punts en 10 anys. Sembla que anar a comprar a un lloc enorme amb més de 25.000 referències ja no es porta. Potser perquè hi ha menys renda a gastar o potser perquè el consumidor se n’ha fartat dels excessos de productes de baix nivell de preu, però també de baixa utilitat i qualitat. Potser tornarem a la botiga de barri (amb diferències notables, com el tamany de l’establiment dels 70) i buscarem productes una mica millors i amb menys errades en el funcionament (buscarem la fruita i verdura “de debò”, els electrodomèstics que durin més de cinc anys...). Comprarem menys unitats però millors, sembla.

També es reduirà, “per imperatiu legal”, l’hiperendeutament. La famosa ràtio de leverage o d’apalancament financer, que deia que si obtenies del teu negoci un 8% i el banc et deixava els diners a un 4%, vinguin tots els diners de fora! Això està molt bé en moments d’expansió, però en moments de recessió ja no serveix, i és que s’ha oblidat el primer dels principis d’administració d’empreses, el de prudència!

Si aquests canvis són certs (com estan reafirmant molts indicadors), anirem cap a una societat més respectuosa amb l’ús dels recursos (és inviable que al Regne Unit, el darrer any, s’hagin llençat a les escombraries 4.500 tones de menjar), menys depenent de l’energia (se’n produirà menys) i amb una economia més solvent, o es crearà menys “diner artificial” que, com sabeu, genera molta inflació (com estem veient).

Referent al darrer punt, que la crisi acabarà el 2017, no puc més que negar-ho, doncs no té en compte la increïble capacitat de resistència i adaptabilitat de l’ésser humà. Passarem un període magre, però, mica en mica, trobarem el camí i remuntarem. I és que la data és bona en ceteris paribus, l’expressió que fan servir els estudiosos d’economia per dir que “tot es mantindrà constant”. I això crec que no es produirà, doncs ningú restarà impassible.

Per fi una bona notícia sobre la crisi!

Davant la convulsa situació del mercat immobiliari i del clima de desànim que regna en el sector, m’agradaria proposar-vos, senyors constructors i promotors, un parell d’alternatives que potser podrien resoldre la situació.

Abans de dir-vos-les, anem a veure perquè no es venen pisos. Hi ha dos tipus de perfils que compren pisos (o almenys que els compraven): els que ho fan (o ho feien) per gaudir del bé i els que ho fan (o ho feien) per especular. Comencem pels primers, els que volen anar-hi a viure.

Analitzem primer si hi ha demanda. La gent necessita vivenda? Podem entendre que sí, oi? La gent es vol emancipar, hi ha creixement poblacional, la renda per càpita encara pot aguantar compres a preu raonable... Aleshores, per què no compren? Doncs probablement molts estan ajornant la seva decisió, ja que pensen que el preu de la vivenda encara pot baixar més i, és clar, comprar car no li agrada a ningú.

Ara va la primera de les “solucions”. Una parella vol comprar un pis, però té por que en baixi el preu. Les pors, en el mercat, es cobreixen amb assegurances, oi? Doncs imaginem a aquesta parella a què un promotor vol vendre un pis. Encarreguen una taxació oficial i els el taxa, posem per cas, en 300.000 euros. El banc els donarà, si hi ha renda que ho aguanti, el 80% del valor, és a dir, 240.000 euros. La resta haurà de sortir de l’estalvi de la parella. Per cobrir la por de la depreciació (que només es produirà si hi ha una segona transacció) es podria contractar una assegurança pel valor hipotètic de la depreciació (com si fos una assegurança de tipus de canvi). Si la parella ven el pis, per exemple, al cap de quatre anys, es torna a fer la taxació i s’executa l’assegurança pel diferencial (en el cas que el preu sigui més baix, és clar). Si hi afegeixes que la tinença mitjana d’un pis és de disset anys, veurem que la probabilitat que s’executi l’assegurança és baixa. Això, combinat amb que és poc probable que el preu dels pisos caigui any rere any, faria que el cost de l’assegurança no fos massa alt (en tot cas, molt més baix que aquests descomptes que alguns desesperats proposen!).

Anem al segon cas, l’inversor especulador. Aquest no té clar on posar els diners a hores d’ara. La Borsa no fa bona pinta i posar-ho en matèries primeres sembla “espai reservat” als iniciats... Suposem, altre cop, el pis de 300.000 euros de valor de taxació. Suposem una rendibilitat acceptable del 7% anual més la hipotètica plusvàlua. Què passaria si el promotor es comprometés a pagar a “l’especulador” (no m’agrada el nom, però està molt generalitzat) aquest 7% periodificat mensualment i ho garantís durant cinc anys amb un aval a un any “que corregués”? El cost per al promotor és baixíssim i disposaria dels fons de la transacció. Això es podria “sofisticar” més encarregant al promotor la gestió del lloguer de l’immoble adquirit, i partir-se el diferencial del guany (preu de lloguer menys rendiment al 7%), així incorporaria l’opció “efecte empresarial” (obtenir un alt rendiment) a l’operació.

És clar que caldria baixar al detall. També és clar que no tothom ho entén i que cal una feina addicional per part del promotor, companyies d’assegurances i bancs, però... potser val la pena de provar-ho, no?

Estic obert a crítiques!

Permeteu-me que aquesta vegada escrigui un article amb cert accent polític. No és costum meu opinar obertament de temes que se’n vagi més enllà de l’estricta realitat empresarial, per allò de no ferir susceptibilitats, però aquesta vegada em permetré la llicència de fer una breu anàlisi, potser tendenciosa, de la realitat que a hores d’ara està vivint el nostre país.

Que estem immersos en una greu crisi no és cap secret per a ningú de vosaltres, per més que els nostres dirigents (els de prop i els de lluny) ho neguin més de tres vegades.

No només ha caigut la construcció i amb ella les promotores i els intermediaris (Llanera, Astroc, Expofinques...), sinó que les dades que ens arriben del consum intern són preocupants: caiguda del 40% en la demanda d’electrodomèstics, caiguda del 25% en la venda de cotxes (la indústria de l’automoció ocupa a Catalunya 1 de cada 10 persones que treballa), caiguda de les exportacions...

A tot això, la nostra Administració ens promet que impulsarà mesures per pal·liar la crisi, però jo em pregunto, amb quines eines?

Podríem afirmar que les tres grans eines de què disposa un govern per fer front a situacions com aquesta serien:

1. Baixada del tipus d’interès, per alleugerir càrregues familiars, fomentar la demanda interna i permetre inversions que amb un tipus alt no són rendibles...
2. Canvi de la paritat euro/dòlar per frenar les importacions i augmentar les exportacions i la visita de turistes de fora d’Europa.
3. Creació d’ocupació pública.

De les tres, les dues primeres són intocables, perquè hem cedit –voluntàriament!!!– les nostres competències a un ens supranacional dirigit per uns de més rics que nosaltres, que tenen interessos exactament oposats!

La tercera, la de crear ocupació pública “artificialment”, és esfereïdora i provoca unes conseqüències terribles:

1. Augment del nombre de funcionaris que, per evitar l’ociositat, es posaran a fer coses que fins ara feia l’empresa privada (amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball i, sobretot, d’eficiència que això comportarà).
2. Augment de la contractació d’obra pública fent infraestructures (això és bo), però a uns costos elevadíssims (imagino que les grans constructores “amigues” s’estan fregant les mans perquè a canvi d’absorbir l’excedent laboral podran incrementar els seus preus).

A tot, cal sumar que la nostra Administració autonòmica, pèssimament finançada amb uns impostos transferits tan sensibles a la construcció com és el de transmissions patrimonials, haurà de buscar allà on pugui els diners per cobrir els 7.500 milions d’euros que deixarà d’ingressar enguany. I, és clar, caldrà treure’ls de les unitats productives via sancions a la més petita falta, multes (entre elles, les de trànsit, doncs tot acaba anant al mateix sac) i alguna altra idea genial que, com senyor feudal, se li acudirà per finançar la seva croada contra la crisi.

L'única que pot canviar la situació és la banca, la que finança les campanyes de tota aquesta colla de filòlegs, anestesistes, funcionaris de carrera... que governen l’economia del nostre país.

A quin país s’ha vist que les principals empreses siguin entitats financeres? On està la nostra indústria, la que feia teixits, cotxes, motos i fins i tot trens?

Els que manen són tres botigues enormes, sis o set bancs i dos o tres monopolis que ara diuen que són empresa privada, quan vam ser tots plegats qui vam pagar el coure que ens arriba a les llars per portar el senyal telefònic, per posar-ne un exemple.

Espero que la banca se n’adoni que està matant la gallina dels ous d’or i pressioni a qui ho hagi de fer perquè les polítiques econòmiques tinguin, una vegada per totes, algun sentit.

Si no hi posen remei immediatament, ens convertirem en un país de funcionaris i cambrers (amb molt de respecte pels segons). I és per tremolar. Només cal veure com gestionen els béns públics on tenen les competències: la sanitat, l’educació i la justícia, per posar tres exemples esperpèntics.

La lluita serà immensa per sortir-nos-en, però com més difícil és l’objectiu més dolça és la victòria.

Ànims!!!!