La banca està, a hores d’ara, a l’ull de l’huracà. Li plouen crítiques per totes les bandes. Diuen que no obre l’aixeta del crèdit, que està ofegant les empreses, que els directors d’oficina són simples administratius que ja no decideixen...

La banca està, a hores d’ara, a l’ull de l’huracà. Li plouen crítiques per totes les bandes. Diuen que no obre l’aixeta del crèdit, que està ofegant les empreses, que els directors d’oficina són simples administratius que ja no decideixen...

La banca es defensa dient que els ha pujat la morositat, que els projectes bons sí que reben diners, però que per a refinançaments de circulant, res de res. Qui té raó? Qui és el dolent de la pel·lícula? Segurament tots dos en tenen i tots dos ho són, els dolents.

Els darrers deu anys han estat extraordinaris. Espanya s’ha situat com a la 8a potència econòmica mundial. Hem avançat ja al Canadà i, si no arriba a ser per la crisi, avancem a França. No és un mal esprint sortint de les cavernes en què el franquisme ens havia ensorrat!

Durant aquests anys, fins i tot ens hem fet amics dels proveïdors i dels clients. Nosaltres, les pimes, explicàvem els nostres projectes al banc i aquest ens deixava diners per fer-los. Cada vegada arriscàvem menys del nostre patrimoni i empràvem més capital aliè. I especulàvem amb els diners dels demés (sobretot en el tema immobiliari). I els empresaris i alguns directius es van comprar cotxes i cases, apartaments a la Cerdanya i fins i tot algun vaixell que amarraven a Palamós o a Platja d’Aro. I els banquers obrien oficines i es repartien primes esgarrifoses que havien aconseguit gairebé sense fer res. I es van idolatrar els Pacos Poceros i d’altres ignorants feristeles. I es van fer obres faraòniques a la Vall Fosca i a Oropesa. I el Govern guanyava eleccions prometent dons a tothom. Que en vàrem ser, de feliços!

Però la boira va ennuvolar el cel i va descarregar una tormenta extraordinària i tothom va córrer cap a casa, a aixoplugar-se. Però vet aquí que no hi havia sostre per a tothom i el de la barca (que encara la devia), el que havia donat la paga i senyal a la Vall Fosca i el paleta espavilat que havia permutat un casal pel 40% de l’obra resultant, van quedar calats fins a les orelles. I van començar a pensar que la culpa era del proveïdor de diners que ja no n’hi donava, no va córrer a rectificar l’espoli que havien fet ells mateixos a les seves pròpies empreses, no. Va aixecar el dit acusador i el va dirigir contra els poderosos bancs que, al seu torn, tenien custòdia dels diners d’aquells que sí havien estalviat. I, és clar, el banc li va dir: “Haver-t’ho pensat abans!”.

Què se n’ha fet de tots aquells guanys de deu anys esplèndids? On són els estalvis que tant preconitzaven els avis? Però també ens podem preguntar: On és el seny de la banca? De què els serveixen tants departaments d’estudis econòmics que no han previst el cataclisme? Potser haurem de tornar als orígens: empresaris a produir i vendre, bancs a l’austeritat i la mesura. I els especuladors? No patiu per ells, els professionals fa temps que van preveure la crisi i tenen els diners sota cobert. Com sempre, s’han ensorrat aquells que creien tenir un equip a primera divisió i tenien jugadors de tercera.